Aixecar-se i marxar
Un esport neix perquè algú, en algun racó de món, practica un joc de manera més o menys feréstega. Amb l'agrupació de jugadors necessaris per jugar-hi se'n fa un club, i quan n'hi ha dos ja poden jugar l'un contra l'altre, posant negre sobre blanc les regles de joc. Com que més enllà de l'honor de guanyar és més el que uneix els contrincants que no el que els separa, els clubs o els jugadors s'alien en forma de federació o d'associació. I amb el temps i l'expansió de l'esport, aquella primera federació local s'agrupa amb d'altres en un àmbit territorial més gran, que a la vegada es posa sota el paraigua d'una altra i d'una altra...
I aquí és on cometem l'error. Perquè amb la piràmide completada, considerem el poder una jerarquia de dalt a baix, direcció que despulla de força les últimes baules d'una cadena que només existeix si algú juga. Hi pot haver esport sense federació, però no n'hi haurà mai sense clubs ni esportistes. Una veritat potencial, però, sovint substituïda per la submissió a l'estament superior com si es tractés d'un poder suprem, i no d'algú que només tindrà poder mentre aquells sobre els que creu manar no s'aixequin i marxin.
Que dimarts el Barça, el Madrid, el Baskonia i l'Unicaja s'aixequessin i marxessin de l'ACB pot veure's com un gest egoista, una solució necessària, una amenaça o una intenció ferma de crear una competició paral·lela. Com que l'estiu als despatxos serà llarg, temps hi haurà d'escatir-ho. D'entrada, però, el que de moment ens recorda aquest principi de rebel·lió és que cap esport il·lustra millor que el bàsquet que el canvi s'impulsa des dels clubs, com a poder potencial que són. Així va ser amb la creació de l'ACB en els anys vuitanta i amb l'escissió de l'Eurolliga el 2000. I així serà ara que cal redefinir l'equilibri entre totes dues, també pels tretze que continuen a taula. Algú pot lamentar que el bàsquet sigui un esport en què els cismes són constants. Jo crec que el problema el tenen els que, de ruptura, no se'n plantegen mai cap.