No els aniré a veure. Els vull recordar amb l'energia d'aquell 16 de juny del 1990 a l'Estadi Olímpic i que, òbviament, ja no tenen. Ara bé, els ancians (septuagenaris) de la mítica banda dels Stones que ens visitaran el setembre vinent segur que no haurien deixat passar Benzema. La jugada del gol que el Madrid del senyor Pérez de Castor va marcar al Calderón simbolitza la imatge del cholismo en estat famèlic mostrada per l'Atlético en tota l'eliminatòria. Dita la qual cosa, entrem en matèria...

Que Leo Messi, un dels nostres i el millor jugador de la història del futbol, completi tota la seva carrera professional al Barça és d'una importància que només serem capaços de valorar, en la seva justa magnitud, amb la perspectiva històrica adequada. Com a barcelonistes, només podem sentir-nos-en enormement satisfets i reconfortats. El Barça de Messi segueix. I el cicle victoriós d'aquest equip irrepetible entendrem que es pugui acabar quan el 10 nostre senyor ja no hi sigui.

Però, en canvi, resulta impaïble que, amb un equip liderat per Messi, acompanyat per Suárez i per Neymar a la davantera, és a dir, amb el millor atac del món i una suma de talent inigualable, els barcelonistes hàgim de resignar-nos a veure com la Champions, el torneig més important, l'aixeca un capità que no és el nostre. Fa dos anys que, tot i tenir un trident que és l'enveja de totes les aficions del planeta i el terror de totes les defenses contràries, no passem dels quarts de final. És molt decebedor. Parlem clar: la raó de ser del trident és guanyar la Champions.

Renovar Messi és clau per afrontar el futur, com també ho és executar una renovació profunda de la plantilla que, tal com vaig mirar d'argumentar la setmana passada i resumint-ho, implica netejar el “fons d'armari” i fitxar jugadors que vinguin a ser titulars. Això és imprescindible. I també seria altament desitjable que els tres cracs de la nostra davantera entenguessin que la temporada és molt llarga i exigent (i encara més amb l'afegit de les sempre molestes seleccions), que les rotacions són indispensables per a tots i que, encara que sigui molt lloable aquesta voluntat insaciable seva de voler-ho jugar tot (quin contrast amb aquelles figures d'altres èpoques, que s'esborraven quan no ho veien clar!), és bàsic saber dosificar el desgast adequadament. Com també seria recomanable que el quart davanter –de primer nivell– que hauríem de fitxar tingués els minuts de qualitat suficients.

Sense el nostre trident no hauríem guanyat la cinquena Champions. Tenir tres futbolistes de la seva dimensió és un privilegi enorme i cada genialitat seva és un regal molt apreciat, però l'objectiu prioritari és que Messi, Suárez i Neymar arribin en les condicions idònies per poder marcar les diferències en els partits clau com són, sobretot, els de les eliminatòries de Champions. Uns enfrontaments contra rivals molt ben preparats als quals cal encarar en plenitud de facultats, físiques i mentals. El nou tècnic, els ho sabrà fer entendre?...