Abans del 1992, el Barça tenia més relat que fets, més paraules que metall. No ens enganyem. Amb recopes i algunes lligues, i els tancaments de comptes de l'era Núñez, a més de la història de resistència i de club contestatari i rebel, es podia compondre una bona història, una magnífica història, però faltaven les victòries en les finals i el metall de les copes. Hi ha un Barça abans i després del 20 de maig del 1992, i aquesta és la realitat. Potser el seu esperit sempre ha estat intacte, però no exagerem quan ens referim al Barça abans del 92 com un club amb molts socis, un estadi gegant i poca substància a les vitrines.

Jo no he renegat mai de les recopes, perquè com a aficionat abans de dedicar-me al periodisme gaudia del que es podia amb el Barça, i aquella recopa a Basilea va ser una cosa gran. Menys, però molt menys, va ser la del Camp Nou contra l'Standard de Lieja, perquè aquell curs el Barça ens donava el de sempre: misèria i companyia. Va ser l'any d'Udo Lattek, aquell Barça que tenia la lliga ben lligada, amb un avantatge més que gran (cinc punts quan faltaven sis jornades) i la va perdre miserablement. Però, allà estàvem, emprenyats, però amb l'esperança que un dia les coses canviarien.

I va arribar Sevilla el 1986, i per fi tots els dimonis del barcelonisme, que es traslladaven de generació en generació, estaven a punt de ser expulsats per sempre més. I es va fer fosc de sobte. I crèiem que mai més a la vida tornaríem a veure la llum, perquè si estàvem convençuts que mai més el Barça patiria una sequera i un drama com el de Berna contra el Benfica, el de Sevilla amb l'Steaua de Bucarest va superar totes les expectatives de tragèdia i indigència.

Per això, per construir un relat abans del 92 de club gran s'ha de ser molt atrevit o desconeixedor del que es vivia abans. Una cosa és l'amor a uns colors i la passió que ha passat de pares a fills i que gràcies a això la majoria de nens no van acabar sent d'un altre equip, i una altra pretendre fer creure que el Barça era respectat pel seu palmarès. No.

El Barça no era un club guanyador com el que coneixem ara i, per molt d'entusiasme que hi afegim, per molt abraonament que hi posem per construir una llegenda, aquesta acabarà afectada per l'exageració més que per la veritat.

No passa res per reconèixer que la història guanyadora comença a partir del 1992. Aquell màgic 92 de la copa d'Europa i dels Jocs Olímpics, que semblava fet a mida per a una ciutat i un club que acumulaven molts anys de complexos i de viure més de fantasia que de realitat, sí que va ser un punt d'inflexió.

No és poca cosa recordar-ho en els vint-i-cinc anys dels fets de Wembley. No empetiteix la institució celebrar-ho, perquè aquí sí que veig molta humilitat. Abans del 92, el Barça era un més. Després que Stòitxkov la toqués, l'aturés Bakero i la xutés Koeman... la història esportiva dels barcelonistes va canviar per sempre més.