Quan fa 25 anys d'alguna cosa, fa una eternitat o fa quatre dies, alhora. Una eternitat sobretot per als que no havien nascut, que en aquest interval han passat ni més ni menys que del no ser al ser, que no em negaran que és un salt vertiginós, i quatre dies per als que ja teníem ús de raó –no, no és una presumpció, només una manera de parlar, no m'ho tinguin en compte– i veiem com envellim a la velocitat a la que envelleixen els nostres herois, és a dir, a la de la llum. Avui fa 25 anys del gol de Koeman que va propulsar el Barça a un salt no tan vertiginós com el de la inexistència a l'existència, però gairebé; d'una copa d'Europa fundacional que va donar al club un impuls i un relat que encara duren. Avui fa 25 anys d'aquella fita que ja fa dies que estem commemorant, just la vigília d'un final de lliga en què el Barça, com aquell 92 màgic, té tots els números de perdre. L'Esportiu ha dedicat a l'efemèride una imperdible sèrie d'entrevistes que culmina avui, i el sempre sucós Informe Robinson li ha consagrat aquesta setmana un reportatge que ofereix també l'altra cara de la moneda, representada per l'avui cap de premsa del Kaiserslautern, la inesperada pedra al camí que Bakero va foragitar in extremis convertint-se en llegenda, i per Vialli, l'estrella de la Sampdoria, que evoca les tres claríssimes ocasions que va fallar en la final.

El reportatge mostra també la condició atzarosa del futbol. Perquè sí, recorda que aquell triomf va donar la raó pels segles dels segles a Cruyff, fins llavors tan discutit i que, poc després de Kaiserslautern, va anunciar que plegava –com més avançat el curs faria també Núñez, que tampoc no va plegar–, però també que en molts moments la balança s'hauria pogut decantar cap a l'altra banda. A Kaiserslautern, amb el modest equip alemany ja a punt de culminar una èpica remuntada, ho va impedir el cap de Bakero, que es va alçar buscant la sort i, ja contra pronòstic, perquè, tal com ens va ensenyar Cruyff, la sort cal sortir a buscar-la. I a Wembley van ser determinants els guants de Zubi i les botes amb les quals Koeman va xutar a matar, però també les de Vialli, que l'italià diu que haurien d'estar al museu del Barça perquè amb elles, vindica, va començar tot. En el programa també surt Salinas lamentant la parada de Pagliuca després d'haver completat una inversemblant gimcana de driblatges en un pam de gespa. Si no hagués estat pel porter, hauria estat ell qui hauria ocupat el panteó en la història avui reservat a Koeman.

El futbol està fet de tàctiques i estratègies, però també de cruïlles de tot o res, moments crucials abans dels quals un és com el gat de Schrödinger, està viu i mort a la vegada, instants en què, com a Match Point, la pilota balla sobre la xarxa abans de decidir cap a quina banda caurà, condicionant en un sospir tot el que vindrà després. Convé recordar-ho ara un cop més, perquè encara queda partit, un, demà, i el Barça encara és campió i no ho és alhora, i el futbol és atzarós, i ja ens van ensenyar la flor de Cruyff i el cap de Bakero que la sort un se l'ha de buscar, i que si se surt a disfrutar, tot hauria de ser possible.