Les vaques flaques del COI
Durant el llarg mandat (1980-2001) de Joan Antoni Samaranch al capdavant del Comitè Olímpic Internacional (COI), l’organisme que regeix els Jocs Olímpics va assolir a casa nostra un mena de divinitat. La concessió dels Jocs del 1992 a Barcelona va ser la culminació d’aquest culte quasi diví per part de molts a Samaranch i al COI. Res del que feia el màxim organisme olímpic i el seu president era dolent, i fins i tot fets en què ells no tenien res a veure –la caiguda del mur de Berlín, la desintegració de la URSS, la fi de l’apartheid a Sud-àfrica– semblava que havien estat impulsats per una mena d’aura olímpica totpoderosa. I com que els patrocinadors pagaven i les ciutats anaven boges per ser seus i cedien a tots els capricis del COI, doncs endavant. Però va arribar la crisi i les empreses i les ciutats es va començar a mirar més on ficaven els diners. I ja fa anys que les ciutats candidates van escasses. Fins a arribar a la situació actual, en què només dues, Los Angeles i París, volen els Jocs d’estiu del 2024.
Això fa que el COI es plantegi ara atorgar el mes de setembre dos Jocs d’estiu de cop. Un fet que no passa des del 1921, quan es va atorgar els Jocs del 1924 a París i els del 1928 a Amsterdam. Un dels homes que forma part de la comissió formada pels quatre vicepresidents que ha de presentar un informe a l’executiva del COI sobre aquest assumpte és el fill de l’expresident, Joan Antoni Samaranch Salisachs. Samaranch júnior va dir dies enrere que si les dues ciutats es posen d’acord, endavant i que no tenen cap por de donar ara els Jocs del 2024 i que després no hi hagi candidates per al 2028.
En aquesta època de postveritats i fets alternatius, Samaranch també es va afegir a la moda afirmant que “el sistema de selecció de ciutats olímpiques va funcionar meravellosament durant quasi quaranta anys”, com si la corrupció provada en la tria de Salt Lake City com a seu dels Jocs d’hivern del 2002 no hagués existit i les sospites que hi ha sobre altres tries –Rio 2016 sense anar més lluny– tampoc. Samaranch júnior també ha demostrat el seu tarannà dient que “hi ha moviments populistes, moviments pel no, que convoquen referèndums sobre les candidatures, que es perden, i això està fent molt mal al moviment olímpic”. O sigui que al vicepresident del COI el molesta que la gent pugui dir la seva sobre si s’han de fer uns Jocs o no a la seva ciutat. Una posició molt democràtica per part d’un dels màxims dirigents d’un organisme que es pensa que està per sobre del bé i del mal. Si tan bons són els Jocs Olímpics i l’olimpisme, per què hi ha llocs on no els volen? Culpa dels populismes? Tot plegat fa que, cada vegada més, quan es diu que una cosa fa mal al moviment olímpic, soni més que al que fa mal és al negoci.