El Txingurri
Amb el to de qui té una agenda valuosa, la font –fiable– m’informa que el preferit de Bartomeu és Ernesto Valverde. Va ser al Camp Nou, el dia del PSG. Bon tècnic i amb una proposta de joc interessant..., però em va fer gust de poc. Francament, vaig pensar que el Barça li anava gran, al Txingurri.
Ha passat el temps i m’he arribat a espantar amb els altres noms (amb l’excepció de Ronald Koeman) que han aparegut en el càsting de candidats. Uns “promocionats” que tenien això que en diem “ADN Barça”, una condició que jutgem imprescindible, però que descartava d’entrada opcions de tècnics top com Antonio Conte o Massimiliano Allegri, per exemple. Que els seus perfils no encaixarien al Barça? I els qui no tenen cap experiència en vestidors d’estrelles, ni grans títols que els acreditin? Aquests donarien la talla?... Realment, ens ho hauríem de fer mirar.
En aquesta tessitura, l’opció de Valverde m’ha acabat semblant l’única creïble. Diuen, els qui el coneixen, que té un caràcter molt més fort del que aparenta la seva figura. I que és llest. No és poca cosa. D’entrada, tinguem present que Valverde no es trobarà un vestidor amb joves extremadament talentosos i amb ganes de menjar-se el món, com va ser el cas de Pep Guardiola, qui, per la seva banda, va iniciar el projecte “carregant-se” dues “vaques sagrades” (Ronaldinho i Deco), tal com marquen els cànons. I tampoc no es trobarà aquell vestidor, amb grans campions dolguts en l’orgull i conjurats per tornar a guanyar-ho tot, que va rebre un Luis Enrique que, al seu torn, no va fer fora cap pes pesant i sí que va fitxar dos titulars indiscutibles (Suárez i Rakitic).
L’actual és una plantilla jerarquitzada i descompensada, formada pels mateixos titulars de fa tres anys (amb el desgast lògic acumulat), entre els quals el millor jugador de la història, i un “fons d’armari” inservible. I què farà Valverde? Per començar, la “química” amb Messi és l’element clau perquè la cosa pugui funcionar. A partir d’aquí, se suposa que mantindrà intacta la magnífica columna vertebral que tenim (Piqué, Busquets, Iniesta, Rakitic i el trident), i confio que abans d’acceptar el càrrec hagi exigit reforços en totes les línies: primeres espases amb credencials de titularitat que generin competència real.
I caldrà que els titulars, fins avui indiscutibles, entenguin que hauran de guanyar-se el lloc. I no és aquesta una qüestió de matís. És determinant. Així mateix, un calendari exigent com el del Barça temporada rere temporada no es pot afrontar sense fer rotacions i Valverde les sap aplicar: confio que també sabrà convèncer els tres cracs del davant que acceptin entrar en la roda dels canvis. Pel seu bé i, sobretot, pel bé de l’equip.
El dilluns, Josep Maria Bartomeu ens presentarà Ernesto Valverde. Benvingut al Barça, Txingurri. I a propòsit del president: em van semblar esperpèntiques les seves declaracions després de veure com ens pispaven la lliga. Em sap greu dir-ho, però tinc la sensació angoixant i altament preocupant que, orfe d’un lideratge potent, el club està desprotegit i debilitat. I els nostres enemics són molts i molt poderosos. “Con éstos mandando allí, podemos dormir tranquilos aquí”, que deu pensar –segur– Pérez de Castor.
La final
La copa del rei no ens farà més grans, ni salvarà la temporada, però és un títol i s’ha de guanyar. L’Alavés es mereix tots els respectes, però la victòria és l’únic resultat que visualitzo. Guanyem-la, cap al museu i llestos.