No calia la pers­pec­tiva que donen set anys de tra­ves­sia judi­cial i dues sentències excul­patòries per veure que l’acció de res­pon­sa­bi­li­tat pro­mo­guda per la junta direc­tiva de San­dro Rosell con­tra la junta direc­tiva de Joan Laporta era un error històric que no apor­ta­ria al club res més que la sor­di­desa d’una dis­puta tri­bal, l’angoixa injusta d’uns direc­tius i les seves famílies davant l’amenaça d’haver de res­pon­dre d’uns diners que no tenien i la imatge del club arros­se­gada per les sales de justícia. Aque­lla cam­pa­nya mali­ci­osa en els mit­jans, aque­lla assem­blea de com­pro­mis­sa­ris tele­di­ri­gida i aque­lla denúncia abo­mi­na­ble eren pura evidència d’un club posat al ser­vei dels més bai­xos ins­tints d’uns diri­gents con­ju­rats per cru­ci­fi­car el seu pre­de­ces­sor i, amb ell, un man­dat històric, que va trans­por­tar el Barça de la més abso­luta medi­o­cri­tat al millor moment de la seva història. Culers con­tra culers. L’absurd ele­vat a l’infi­nit. Els jut­ges han dei­xat clar almenys dues coses a bene­fici d’inven­tari; una, que el man­dat de Joan Laporta no va ser defi­ci­tari i, dues, que la qüestió no va arri­bar als tri­bu­nals perquè s’ho valgués, sinó perquè algú va mani­pu­lar els fets i els comp­tes per jus­ti­fi­car una acció excep­ci­o­nal i inèdita al club. No cal fer judi­cis sumaríssims. Els fets par­len sols i el temps ha posat cadascú al seu lloc. Lamen­ta­ble­ment, també a l’actual pre­si­dent del Barça, a Josep Maria Bar­to­meu, tan cul­pa­ble com Rosell d’aquell error pri­mari i res­pon­sa­ble, ja com a pre­si­dent, de per­sis­tir en l’error en la segona instància judi­cial i en la reacció ofi­cial a la sentència de la set­mana pas­sada. No es tracta de dema­nar dimis­si­ons, però sí més dig­ni­tat, una dis­culpa urgent per als afec­tats i mol­tes expli­ca­ci­ons. L’empre­so­na­ment de Rosell és des­a­gra­da­ble i no serà aquí on se’l con­demni abans d’hora, però el jutge que l’inves­tiga ha des­ta­pat fets greus, com ara que l’expre­si­dent va men­tir als socis abans i després de ser esco­llit, bar­re­jant el Barça amb els seus nego­cis pri­vats, perquè no es va des­fer de la seva empresa BSM com havia promès, perquè va cobrar comis­si­ons quan ja era pre­si­dent i perquè, efec­ti­va­ment –un altre vella sos­pita, ara sòlid indici–, els nego­cis de Rosell amb Qatar van coin­ci­dir més del que ja era públic amb el polèmic desem­bar­ca­ment de l’emi­rat a la samar­reta del Barça. Fer això men­tre s’eri­gia en ban­dera de la rege­ne­ració i pro­mo­via un nou codi ètic per als direc­tius el con­sa­gra com a far­sant i cínic, però aquest és el seu pro­blema; el pro­blema del Barça és quan­tes men­ti­des i mani­o­bres bru­tes més que­den per des­co­brir; i el pro­blema de Josep Maria Bar­to­meu, l’amic, l’ex-mà dreta i el suc­ces­sor, és quan­tes el mar­quen a ell.