Des de fa vint-i-cinc anys, cada dia que soc a Canes (a excepció dels diumenges, en què no s’editen diaris a França) trobo, abans d’entrar cap a les 8 del matí a l’auditori Lumière, l’Antoine, que ven el Libération als encontorns del Palais dels Festivals. Des de les 7 fins passat el migdia, crida “Libe, libe, demandez «Libération»”. Durant aquests dies a Canes, l’Antoine et transporta a l’època en què hi havia venedors de diaris al carrer i crea la sensació que encara hi ha expectació per llegir les notícies en paper. Una sensació equívoca, perquè cada cop ven menys exemplars: fa anys, en venia més de 300 i un dia va arribar al rècord de 423; ara, quan en ven més, no arriba als 200. És així que desitjo que no el desanimi el descens de les vendes i que l’any vinent a Canes pugui saludar de nou l’Antoine i comprar-li cada dia el Libération.

L’Antoine només ven diaris durant aquests dies del festival. És jardiner, viu a Niça i és seguidor de l’equip de futbol de la seva ciutat, que ha quedat tercer en la lliga francesa. M’ho va comentar orgullós el primer dia. De fet, ni que sigui un moment, sempre parlem de futbol. Sempre em parla del Barça. És així que em va comentar que es va alegrar molt quan el meu equip va eliminar el París Saint-Germain. “Sent del Niça, i encara que la rivalitat directa no sigui tan forta, a mi em passa com els barcelonistes amb el Real Madrid: sempre vull que perdi el PSG”, em va explicar. Aquell primer dia del festival, el dimecres 17 de maig, em va preguntar si creia que el Real Madrid podria perdre contra el Deportivo. Li vaig dir que ho dubtava, que creia que el Barça tenia la lliga perduda. No m’equivocava. Era fàcil no equivocar-se. El Madrid, doncs, va derrotar el Deportivo i també el Màlaga, és a dir va vèncer als dos camps on el Barça va perdre pràcticament la lliga: dues derrotes inesperades que s’han acabat pagant cares.

Ahir em vaig acomiadar de l’Antoine i, és clar, vam comentar que el Barça jugaria la final de la copa i que molt possiblement la guanyaria disputant-la amb l’Alavés. Però vam coincidir en què és poca cosa i que només en Mourinho, quan era l’únic que el Madrid guanyava, creia que la copa és el torneig més important. I així és que li vaig dir que, en aquest final de temporada, l’única gran alegria futbolística que puc tenir és la victòria de la Juventus en la final de la Champions. I tal cosa no deixa de ser trista. Ocupada com he estat amb el cinema, he seguit poc el cas Rosell, però vull fer present aquest afinat comentari de l’amic barcelonista Josep Maria Fonalleras: “Si ets barcelonista no pots blanquejar.”