S’ha dit que l’Ernesto Valverde coneix el Barça. I jo pregunto: què coneix del Barça? El Barça que ell va viure en directe va ser l’equip de Cruyff a les beceroles del que havia d’arribar. Va jugar poc i les lesions el van privar de molt. En dues temporades, vint-i-nou partits oficials. I adeu.

No sé si el Barça de final dels vuitanta té alguna cosa a veure amb el del final del segon decenni del segle XXI. Jo diria que gens, especialment en l’esperit, que ha acabat canviant totalment: de club que vivia darrere de tothom a líder. Tot és matisable, però hi ha diferències majúscules entre els dos moments.

No sé què es vol dir quan s’assenyala que Valverde coneix el Barça. I sobta que aquesta sigui no només una targeta de presentació, sinó que esdevingui un aval. M’agrada més pensar que Valverde va ser al costat de Cruyff, rebent el seu magisteri i que no només el va acceptar, sinó que el va assumir com a filosofia. Això sí que em fa estar més tranquil...

Per tant, que Valverde vingui al Barça no és tant perquè coneix l’entitat com perquè va ser alumne de Cruyff, cosa que per desgràcia no va poder dir mai Luis Enrique, a qui l’holandès també va contractar, però amb qui es va creuar al vestidor: mentre un hi entrava, a l’altre l’acomiadaven.

Així, Valverde sap a què juga el Barça, a què vol jugar el Barça i que si juga amb el futbol que va inspirar Cruyff els èxits estan més a prop que quan es fan invents o tot s’aposta a la sort d’un jugador.

No em declaro fan de Valverde, perquè ha de demostrar molt, però sí que d’entrada sembla que el vestidor queda en bones mans. Com a mínim, té el manual, en una versió molt antiga, perquè les actualitzacions, les bones, sí que se les va perdre. Un recomanaria a Ernesto que aquest estiu, abans que comenci el seu periple a Barcelona, es passi per Manchester per refrescar quatre conceptes, que de bon grat l’ajudaran, segur.

S’ha de creure en Valverde. És difícil fer un acte de fe, però la situació empeny a fer-li costat. No és una persona que entrarà al vestidor proclamant-se líder, i menys en un espai com el barcelonista, sinó que desenvoluparà una empatia amb tots els futbolistes, als quals segur que sabrà treure el millor.

Tots pensem en Messi, l’encara no renovat jugador del Barça. I sospitem que Valverde el tindrà com a pal de paller del projecte que començarà d’aquí a un mes i mig. Però, seguint la literatura cruyffista perfeccionada per Guardiola, Messi no por ser l’únic, com fins ara. Messi ha de ser el més important d’un gran equip que torni a jugar bé a futbol, en què el mig del camp, la sala de màquines, recuperi la seva importància per sobre de qualsevol objectiu esportiu. El Barça és el seu mig del camp, i no només l’equip del millor jugador del món.

Valverde té una feinada enorme amb el proper Barça, perquè, a més de lluitar per a l’obtenció de tots els títols, ha de donar eines perquè al mig del camp es torni a generar el futbol que no només aconseguia títols, sinó que enamorava el món del futbol. El desafiament, com el nou entrenador ha reclamat, és colossal, i Valverde fa molt bona pinta, sobretot, perquè té el manual de final dels vuitanta, antic, sí, però encara en vigor.