S’ha dit que l’Ernesto Val­verde coneix el Barça. I jo pre­gunto: què coneix del Barça? El Barça que ell va viure en directe va ser l’equip de Cruyff a les bece­ro­les del que havia d’arri­bar. Va jugar poc i les lesi­ons el van pri­var de molt. En dues tem­po­ra­des, vint-i-nou par­tits ofi­ci­als. I adeu.

No sé si el Barça de final dels vui­tanta té alguna cosa a veure amb el del final del segon decenni del segle XXI. Jo diria que gens, espe­ci­al­ment en l’espe­rit, que ha aca­bat can­vi­ant total­ment: de club que vivia dar­rere de tot­hom a líder. Tot és mati­sa­ble, però hi ha diferències majúscu­les entre els dos moments.

No sé què es vol dir quan s’asse­nyala que Val­verde coneix el Barça. I sobta que aquesta sigui no només una tar­geta de pre­sen­tació, sinó que esde­vin­gui un aval. M’agrada més pen­sar que Val­verde va ser al cos­tat de Cruyff, rebent el seu magis­teri i que no només el va accep­tar, sinó que el va assu­mir com a filo­so­fia. Això sí que em fa estar més tran­quil...

Per tant, que Val­verde vin­gui al Barça no és tant perquè coneix l’enti­tat com perquè va ser alumne de Cruyff, cosa que per desgràcia no va poder dir mai Luis Enri­que, a qui l’holandès també va con­trac­tar, però amb qui es va cre­uar al ves­ti­dor: men­tre un hi entrava, a l’altre l’aco­mi­a­da­ven.

Així, Val­verde sap a què juga el Barça, a què vol jugar el Barça i que si juga amb el fut­bol que va ins­pi­rar Cruyff els èxits estan més a prop que quan es fan invents o tot s’aposta a la sort d’un juga­dor.

No em declaro fan de Val­verde, perquè ha de demos­trar molt, però sí que d’entrada sem­bla que el ves­ti­dor queda en bones mans. Com a mínim, té el manual, en una versió molt antiga, perquè les actu­a­lit­za­ci­ons, les bones, sí que se les va per­dre. Un reco­ma­na­ria a Ernesto que aquest estiu, abans que comenci el seu peri­ple a Bar­ce­lona, es passi per Manc­hes­ter per refres­car qua­tre con­cep­tes, que de bon grat l’aju­da­ran, segur.

S’ha de creure en Val­verde. És difícil fer un acte de fe, però la situ­ació empeny a fer-li cos­tat. No és una per­sona que entrarà al ves­ti­dor pro­cla­mant-se líder, i menys en un espai com el bar­ce­lo­nista, sinó que desen­vo­lu­parà una empa­tia amb tots els fut­bo­lis­tes, als quals segur que sabrà treure el millor.

Tots pen­sem en Messi, l’encara no reno­vat juga­dor del Barça. I sos­pi­tem que Val­verde el tindrà com a pal de paller del pro­jecte que començarà d’aquí a un mes i mig. Però, seguint la lite­ra­tura cruyf­fista per­fec­ci­o­nada per Guar­di­ola, Messi no por ser l’únic, com fins ara. Messi ha de ser el més impor­tant d’un gran equip que torni a jugar bé a fut­bol, en què el mig del camp, la sala de màqui­nes, recu­peri la seva importància per sobre de qual­se­vol objec­tiu espor­tiu. El Barça és el seu mig del camp, i no només l’equip del millor juga­dor del món.

Val­verde té una fei­nada enorme amb el pro­per Barça, perquè, a més de llui­tar per a l’obtenció de tots els títols, ha de donar eines perquè al mig del camp es torni a gene­rar el fut­bol que no només acon­se­guia títols, sinó que ena­mo­rava el món del fut­bol. El des­a­fi­a­ment, com el nou entre­na­dor ha recla­mat, és colos­sal, i Val­verde fa molt bona pinta, sobre­tot, perquè té el manual de final dels vui­tanta, antic, sí, però encara en vigor.