Benvingut al món real
A Benvingut al món real, barreja de crònica autobiogràfica i autoajuda mode Esade que, ja barallat amb Laporta, va publicar el 2006 per començar a forjar la imatge de gendre perfecte que l’havia de dur al tron de ferro del Camp Nou, Sandro Rosell explica que es va plantejar titular el llibre Quan guanyen els dolents “perquè a la vida sovint passa això, encara que només sigui perquè és força difícil saber qui són, en realitat, els bons”. “De fet –prosseguia– a les pel·lícules els dolents guanyen durant una hora i mitja com a mínim, i perden en els últims quaranta segons, els marquen un gol en el temps de descompte.” El títol definitiu el va inspirar Matrix, aquell vistós còctel new age de ciència-ficció i kungfu amb ínfules filosòfiques en mode reader’s digest, que li va agradar “no pels impressionants efectes especials, sinó per l’al·legat que suposa a favor dels homes que són i volen ser artífexs del seu destí i que, per aconseguir-ho, estan disposats a enfrontar-se amb les convencions i les normes que el sistema tracta d’imposar-los”. Una afirmació que ajuda a entendre que, malgrat que hi ha un jutge instructor que diu que l’expresident del Barça “va fer del delicte la seva forma de vida”, Rosell pugés rient al cotxe policial quan el detenien, atent potser només al seu propi credo com fan els herois de western o sci-fi i els self made men, ni que siguin de casa bona. O això, o està molt segur que tot és un error, que la presumpció d’innocència també ha de prevaldre en parlar de Rosell, malgrat la falta de prevenció que en aquest àmbit ell i els seus han tingut a l’hora d’acusar i perseguir amb acarnissament els seus predecessors en la junta.
En el llibre, Rosell reflexiona a partir de Matrix, en què l’heroi havia de triar entre una pastilla blava, que et manté en la inòpia d’un paradís sempre mentider, i la vermella, que t’obre els ulls al coneixement i la realitat: “Morfeo dirà a Neo: «Benvingut al món real».” Això és el que m’agradaria que em diguessin ara, vaig pensar: “Benvingut al món real, al món on no s’és mediàtic, ni crac ni res. On no hi ha simulacres, ni declaracions grandiloqüents que després no es poden recordar, ni llums que impedeixen veure la cara als interlocutors, ni fotògrafs que ens amaguen del públic ni decorats de cartró pedra. Sortir d’un somni és dolorós, però de vegades necessari.” Un llegeix ara això, i allò dels bons i els dolents, i li venen al cap en forma de tsunami els valors als quals Rosell apel·lava com un mantra, i els vincles qatarians i el flirteig amb els Boixos, nens macos, i l’acarnissament injust i arter, i “l’enginyeria negocial” esgrimida en el cas Neymar, i la insistència en què Ney no va costar el que va costar, mantinguda a l’esquena de l’evidència per ell i també per Bartomeu, i el somriure televisiu malgrat les gravíssimes acusacions que li han caigut a sobre. La peculiar relació amb la realitat que manté Rosell –com la del successor que va designar– convida a preguntar-se si no es va confondre amb el color de les pastilles.