El món de l’atle­tisme està molt revo­lu­ci­o­nat des de fa temps per la qüestió que oisa damunt la taula què cal fer amb les tau­les de rècords. La fede­ració euro­pea (AEA) va ser la pri­mera que es va plan­te­jar seri­o­sa­ment què s’havia de fer amb una llista de mar­ques en què n’hi ha mol­tes sota sos­pita. Sos­pita de què? D’haver-se acon­se­guit amb ajuda del dopatge. La fede­ració inter­na­ci­o­nal (IAAF) també s’ho està començant a mirar i tot ple­gat fa que ela­bo­rar llis­tes de rècords s’hagi con­ver­tit en un gran exer­cici periodístic i dels afi­ci­o­nats a l’atle­tisme.

Evi­dent­ment, perquè una fede­ració, sigui quin sigui el seu àmbit ter­ri­to­rial, homo­lo­gui un rècord, cal que l’atleta en qüestió hagi superat el per­ti­nent con­trol anti­do­patge. Si el passa, el rècord és accep­tat. Si no, és des­qua­li­fi­cat, san­ci­o­nat i ja està. El pro­blema és que hi ha molts rècords obtin­guts quan la regla­men­tació anti­do­patge era més laxa i els mit­jans per atra­par els tram­po­sos, molt menors que els que hi ha ara. Si està demos­trat que a la RDA hi havia dopatge d’estat, què s’ha de fer amb els rècords que encara que­den d’atle­tes de l’Ale­ma­nya de l’est? Mai van donar posi­tiu en els con­trols, però tot i que n’hi ha que encara ho neguen, està demos­trat que els diri­gents i entre­na­dors, amb o sense conei­xe­ment dels espor­tis­tes, els dopa­ven. Però si han de pagar els de la RDA, què s’ha de fer amb altres rècords de la mateixa època asso­lits per atle­tes d’altres països? De sos­pi­tes, n’hi ha mol­tes. De cer­te­ses, ben poques. En la llista de rècords mun­di­als i euro­peus hi ha atle­tes que en algun moment de la seva car­rera van donar posi­tiu –no el dia que van fer el rècord, evi­dent­ment–. Si en algun moment es van dopar, hem de pres­su­po­sar que ho feien sis­temàtica­ment i que va ser una errada de càlcul el que va fer que els enxam­pes­sin? Com es pot sepa­rar el gra de la palla? Com es poden evi­tar les fílies i fòbies que tots tenim? Els de la RDA són cul­pa­bles i els de la Unió Soviètica no? Si un país té molts posi­tius tots els seus atle­tes són sos­pi­to­sos? No ho sé. La veri­tat és que no sé pas quina és la solució. Pot­ser sí que és un cas d’aquells en què és bo que paguin jus­tos per peca­dors i, per tant és millor esbor­rar-ho tot i començar de zero.

Si ens posem d’acord a començar de zero, on ho hem de fer? Si fem taula rasa dels rècords del món i d’Europa, què hem de fer amb els d’Espa­nya, França, els EUA i Cata­lu­nya? A Espa­nya n’hi ha que estan molt ani­mats tra­ient i posant atle­tes de les llis­tes de rècords mun­di­als i euro­peus i pot­ser seria bo que es comen­ces­sin a mirar la dels rècords espa­nyols, en què hi con­ti­nua havent atle­tes com Marta Domínguez, Josep­hine Onya, Ale­mayehu Beza­beh, Julio Rey i Paqui­llo Fernández, que al seu dia van estar san­ci­o­nats per haver donat posi­tiu o per estar impli­cats en ope­ra­ci­ons de dopatge.