El món de l’atletisme està molt revolucionat des de fa temps per la qüestió que oisa damunt la taula què cal fer amb les taules de rècords. La federació europea (AEA) va ser la primera que es va plantejar seriosament què s’havia de fer amb una llista de marques en què n’hi ha moltes sota sospita. Sospita de què? D’haver-se aconseguit amb ajuda del dopatge. La federació internacional (IAAF) també s’ho està començant a mirar i tot plegat fa que elaborar llistes de rècords s’hagi convertit en un gran exercici periodístic i dels aficionats a l’atletisme.

Evidentment, perquè una federació, sigui quin sigui el seu àmbit territorial, homologui un rècord, cal que l’atleta en qüestió hagi superat el pertinent control antidopatge. Si el passa, el rècord és acceptat. Si no, és desqualificat, sancionat i ja està. El problema és que hi ha molts rècords obtinguts quan la reglamentació antidopatge era més laxa i els mitjans per atrapar els tramposos, molt menors que els que hi ha ara. Si està demostrat que a la RDA hi havia dopatge d’estat, què s’ha de fer amb els rècords que encara queden d’atletes de l’Alemanya de l’est? Mai van donar positiu en els controls, però tot i que n’hi ha que encara ho neguen, està demostrat que els dirigents i entrenadors, amb o sense coneixement dels esportistes, els dopaven. Però si han de pagar els de la RDA, què s’ha de fer amb altres rècords de la mateixa època assolits per atletes d’altres països? De sospites, n’hi ha moltes. De certeses, ben poques. En la llista de rècords mundials i europeus hi ha atletes que en algun moment de la seva carrera van donar positiu –no el dia que van fer el rècord, evidentment–. Si en algun moment es van dopar, hem de pressuposar que ho feien sistemàticament i que va ser una errada de càlcul el que va fer que els enxampessin? Com es pot separar el gra de la palla? Com es poden evitar les fílies i fòbies que tots tenim? Els de la RDA són culpables i els de la Unió Soviètica no? Si un país té molts positius tots els seus atletes són sospitosos? No ho sé. La veritat és que no sé pas quina és la solució. Potser sí que és un cas d’aquells en què és bo que paguin justos per pecadors i, per tant és millor esborrar-ho tot i començar de zero.

Si ens posem d’acord a començar de zero, on ho hem de fer? Si fem taula rasa dels rècords del món i d’Europa, què hem de fer amb els d’Espanya, França, els EUA i Catalunya? A Espanya n’hi ha que estan molt animats traient i posant atletes de les llistes de rècords mundials i europeus i potser seria bo que es comencessin a mirar la dels rècords espanyols, en què hi continua havent atletes com Marta Domínguez, Josephine Onya, Alemayehu Bezabeh, Julio Rey i Paquillo Fernández, que al seu dia van estar sancionats per haver donat positiu o per estar implicats en operacions de dopatge.