Més volàtil del que sembla
Any 2010. Sandro Rosell aterra a la presidència del Barça i rep una proposta sorprenent de Florentino Pérez: suprimir alhora les respectives i costoses seccions de bàsquet, recent campiona d’Europa la blaugrana i en plena travessa pel desert la blanca. Fent-ho alhora, s’aixoplugarien plegats de la tempesta mediàtica que aquí i allà la decisió comportaria i cap dels dos regalaria al rival la supremacia esportiva. Seria un acudit poca-solta si no fos que la font mereix tota la credibilitat d’aquest cronista. L’anècdota, la 669 de les 800 del llibre Barça Insòlit, transcendeix el bàsquet perquè revela fins a quin punt aquell Barça referent del futbol mundial per joc, resultats i model de club, brillant també en l’àmbit poliesportiu, generava prou enveja i desesperació en el màxim rival per necessitar combatre’l convidant-lo a immolar-se junts.
Set anys després, la situació ha girat com un mitjó i diuen que va per llarg, si atenem els arguments que auguren que el cicle del Madrid tot just comença. Una idea futbolística recognoscible, equilibri entre cracs i obrers, un planter que nodreix el primer equip i un entrenador que ho cuina tot. Si fa no fa, allò que definia el Barça, ara defineix el Madrid, fent-se evident de nou que el que no té un, ho té l’altre, com bé ho demostra el balanç de l’etapa de Luis Enrique. Nou títols de tretze possibles, sí, però els últims que no ha guanyat (dues Champions i una lliga) han permès al Madrid bastir una hegemonia que, com sempre en l’esport, pot ser més volàtil del que sembla. Perquè tal com avui un madridista es farà un panxó de riure si li diem que el bàsquet blanc –que ara ja no sobra a ningú– està viu perquè un president del Barça va dir que no a una oferta mesquina, tampoc cal descartar que d’aquí a no gaire el barcelonisme rigui d’una hegemonia que mai no anomenaríem així si l’àrbitre del Madrid-Bayern l’hagués encertat més i si el Barça hagués sumat només tres dels catorze punts perduts contra l’Alavés, el Celta, el Màlaga i el Deportivo.