Hi ha coincidència en totes les anàlisis sobre el Barça que una de les necessitats peremptòries és el fitxatge d’un migcampista que pugui ser titular des del primer moment. Hi ha una certa coincidència, també, que el jugador del PSG Marco Verratti encarna les virtuts que es demanen per al perfil que han determinat dos jugadors llegendaris com són Xavi i Iniesta. Petit com ells, és cert que Verratti és d’aquella mena de jugadors que tenen el partit al cap, que l’analitzen, l’interpreten i l’executen al mateix temps que corren i, sobretot, que es passen la pilota amb els seus companys. Seria (serà?), doncs, un bon reforç per a Ernesto Valverde en la missió de reequilibrar l’equip i tornar a portar el pes del joc al mig del camp. A mi m’agrada, però tinc el meu preferit: James Rodríguez, el jugador colombià del Real Madrid. Bandejat en les rotacions de Zidane, les seves estadístiques de la temporada milloren (és cert!) les de Bale i, fins i tot, les d’Isco. A mi em continua semblant el jugador de més classe de la plantilla blanca, dotat d’una capacitat d’influir en els partits com pocs altres jugadors al món. Tècnicament superdotat, la seva manera de jugar demana a crits companys per associar-s’hi amb la pilota. Això és el que necessiten tant el Barça com ell. I a efectes de rivalitat, podria ser una operació similar a la del fitxatge d’Eto’o.

De vegades costa que les necessitats coincideixin en el temps i l’espai. Però poques vegades un repte futbolístic podria ser tan fet a la mida d’un entrenador determinat com la consolidació del Girona a primera divisió per a un tècnic de reptes nous com Pep Guardiola. Si alguna vegada hi ha la possibilitat que torni a un equip de la lliga en què juga el Barça, podria ser aquesta. Potser no avui, perquè Pablo Machín també mereix iniciar el repte del Girona a primera. Però sí algun dia.