El model, les persones i la política
Johan Cruyff defensa en la seva autobiografia el valor de l’exjugador com a element estructural dels equips de gestió dels clubs. Al costat, sosté que no tot jugador pot ser bon entrenador d’elit, o de formació, o director tècnic. I conclou que l’èxit d’un model depèn en gran mesura que les persones amb poder en la cadena de comandament tinguin com a pauta de comportament delegar parcel·les de responsabilitat als que en saben més, als més preparats.
És tan segur que Cruyff pensava en el futbol com cert que aquests axiomes són aplicables a qualsevol esport professional. En el bàsquet, el Barça ha punxat en tot perquè els errors han vingut en cadena. El club no va detectar que Rodrigo de la Fuente no estava preparat per assumir la màxima responsabilitat, el mateix Rodrigo va preferir no delegar i, a partir d’aquí, només una plantilla amb més talent que mai, més ben dirigida que mai i bunqueritzada al voltant d’una idea i d’un entrenador hauria estat capaç de pescar algun èxit. Però tampoc. Ni talent desbordant, ni direcció excelsa, ni solidaritat, ni idea de joc. Ni tan sols plantilla per jugar d’acord amb l’estil propi de l’entrenador que, recordem-ho, no era la primera opció.
A Bartzokas l’han acomiadat, però no li poden carregar més quota de responsabilitat de la que li correspon, que no és poca. Quan tens un jugador diferent com Tomic, t’hi has d’adaptar. Quan tots els factors et van en contra, l’últim que pot permetre un entrenador és perdre l’equip. I a Bartzokas l’equip el va deixar de seguir, molt aviat. Aleshores, un entrenador ja no és ningú.
Sempre és útil conservar la perspectiva. Bartzokas no és el mal entrenador que s’ha vist al Palau, igual com el Rice de la supercopa no té res a veure amb el del novembre ençà. El model no els ha fet dolents, són l’absència de model i l’atribució errònia de responsabilitats els pares espirituals d’aquest daltabaix.
I en aquest context, la política comunicativa del club, que ve de temps enrere i no la dicten precisament els homes del bàsquet, no ha fet altra cosa que alimentar l’espiral del desconcert, tant en temes mèdics –cinc mesos de baixa per un menisc?, es va explicar tota la veritat sobre la lesió de Dorsey?– com esportius. Després de l’episodi del passaport kosovar de Doellman (el club sabia que un dels efectes del procés català és que Espanya no reconeix Kosova?) em costa creure que l’aposta per substituir Bartzokas sigui Jasikevicius quan la normativa li impedeix ser oficialment el tècnic fins a la temporada 2018/19. La resta són argúcies.