Per als anglesos continua sent la final. En majúscules. Ha passat més de mig segle i el record del 1966, aquell gol fantasma de Geoff Hurst, a l’escalf de Wembley, continua sent un bàlsam mínim, agafat amb pinces, per a un país orgullós dels orígens, d’haver inventat el joc i d’haver-lo ensenyat al món. Però ja fa temps que l’alumne imparteix càtedra i que el professor es conforma amb batalletes de dies millors, en què Anglaterra viu entre el passat i el futur, entre la Premier, símbol de modernitat, i un estancament del seu dogma futbolístic. Encara que el “Jules Rimet’s still gleaming” de la cançó sigui tot un clàssic, la copa ja fa temps que no brilla. Bobby Moore aixecant-la al cel de Londres és pòster desgastat, en blanc i negre, en un esport que evoluciona a la velocitat de la llum. Avui són entrenadors estrangers els que aterren a la meca del futbol per reformular-ne l’essència mentre un país sencer veu com onades de futbolistes d’arreu del planeta, pagats a preu d’or, eleven el prestigi d’un torneig amb audiència global.

Però enmig del luxe s’ofega el poble. I la distància entre els carrers de Manchester, Liverpool o Newcastle i la lluminositat dels estadis de la Premier es multiplica. Des del 1966, els tres lleons no han tornat a una final d’un torneig FIFA i en els últims anys el talent ha estat més qüestió d’importació que de formació. Però el futbol, amb aquesta virtut moralitzadora tan seva, sempre és capaç de girar full i el 2017 deixa brots verds. Sense ser brillant, la selecció sub-20 ha competit bé al mundial de Corea i demà jugarà la seva primera final. I la sub-17 s’ha quedat a les portes de la glòria europea. Solanke, Lookman, Sancho o Foden són noms per a l’esperança, però el camí fa pujada en una selva on són pocs els que recullen els fruits de la paciència (sobretot l’Everton i el Tottenham) i en què els nens perden la innocència aviat, frustrats per una competició que no concedeix gaire oportunitats i per una opulència perillosa. “Els salaris que s’estan pagant fan que els nois perdin la fam competitiva massa aviat”, observa el seleccionador anglès, Gareth Southgate, mentre veu que alguna cosa brilla al fons, però sempre en un horitzó confús.