Era el primer dia d’un nou curs a la universitat i el professor d’història d’Amèrica ens va rebre amb aquesta declaració d’intencions: “La meva visió dels fets sobre la colonització d’Amèrica és radicalment oposada a la de la historiografia oficial, que ha volgut amagar el que van ser cinc segles d’extermini dels pobles indígenes. Senyors, nego la (premissa) major”...

Partint de la perspectiva d’aquell brillant acadèmic, aquí vostès no llegiran que el Madrid ha estat el just campió de lliga i de Champions, que és la premissa generalment acceptada i expressada en els mitjans de comunicació, tant els d’allà (lògic) com els d’aquí (tampoc no m’estranya). Jo nego la major. En estricta justícia esportiva, els de la penya dels germans Padrós no són els justos campions de res: ni de lliga, ni de Champions, ni d’aquell mundial de clubs que ja no recordem.

D’acord que Zidane ha dosificat i gestionat molt bé (molt millor que nosaltres) una plantilla ben dissenyada i potent, i que el seu equip ha tingut moments de futbol brillant. Però quan el Madrid ha flaquejat, quan les samarretes blanques estaven amb un genoll a terra davant de rivals japonesos, alemanys o espanyols..., sempre ha tingut –en el moment clau– un fons d’armari extra que ha acudit al rescat: els àrbitres.

Sense els ajuts il·legals, sense les perverses discrecionalitats dels àrbitres, aquest Madrid (que alguns, en ple deliri, gosen equiparar al Barça de Messi entrenat per Guardiola: és l’acudit de l’estiu!) no hauria guanyat res. I els qui minimitzen o obvien la influència determinant del factor arbitral en l’anàlisi d’aquesta campanya, senzillament falsegen, o es neguen a veure, la realitat dels fets.

La conclusió no és que el Madrid hagi merescut guanyar, i després –per quedar bé– hi afegim “tot i els errors arbitrals” (donant a entendre que, amb o sense, també hauria vençut). És completament al revés: sense el saqueig del zambià Janny Sikazwe contra els amics del Kashima, que van salvar el Madrid d’un ridícul interplanetari a Yokohama; sense el lladronici perpetrat per l’hongarès Viktor Kassai contra el poderós Bayern a Chamartín, que va fer exclamar Rummenigge: “Ha estat una estafa!”; i sense els atracaments consumats en la lliga espanyola, el Madrid no hauria aixecat cap títol enguany. Ni un!

Les seves han estat victòries construïdes des de la il·legalitat. I denunciar-ho, encara que solament sigui perquè quedi constància, no és gastar victimisme (senyorets meus!), és una simple qüestió de decència. I no confonguem els termes, que l’autocrítica és una altra cosa. En última instància, el Barça haurà perdut aquesta lliga adulterada pels errors propis –evidents– en la mateixa proporció que el Madrid l’ha guanyat gràcies a les decisions arbitrals.

Igual que nosaltres hem perdut la Champions, exclusivament, perquè no vam donar la talla contra la mateixa Juve que es va desfer, calamitosament, en la segona part de Cardiff. I és per això que potenciarem la plantilla –espero, tot i que no hi confio gaire– amb fitxatges de primeres espases per a totes les línies.