Ja hi tornen. La propaganda del règim de Florentino Pérez ja torna a propagar que ara sí que l’equip blanc ha aconseguit superar el Barça en grandesa futbolística. El fet és que el Real Madrid no ha reconegut l’equip, el joc i els títols del Barça de l’última època. És més, ha estat l’únic reducte a tot el món que hi ha conspirat en contra per intentar desprestigiar-lo. Però a pesar d’això, o potser sense adonar-se d’això, cada vegada que ha guanyat algun títol engega la seva maquinària de propaganda per cridar al món que ja han superat aquest Barça. O sigui, s’hi comparen. En fan un inconscient reconeixement implícit. La mesura de la grandesa dels èxits blancs actuals continua sent el Barça. Ja només això és un diferència substancial entre els dos clubs. Perquè el Barça, guanyi més o menys, continua tenint-se ell mateix com a unitat de mesura.

Aquesta és una primera diferència substancial entre els dos clubs. Però n’hi ha més. Per exemple, el fil conductor dels tres últims lustres del Barça és un projecte futbolístic a partir de la idea cruyffista del joc i els bons resultats són fruit de la continuïtat en aquesta línia. El Madrid de Zidane, en canvi, és fruit d’un gir no volgut. L’últim projecte de Florentino Pérez era el de Rafa Benítez, en oposició al de Carlo Ancelotti, que ja era l’oposició al de José Mourinho. Pérez es va abraçar a Zidane a mitja temporada com a última esperança de no caure en el fracàs definitiu. Li ha sortit bé, s’ha de reconèixer. Però no fa cap favor al tècnic francès fent comparar el seu equip amb el Barça. És una manera d’infravalorar una feina que s’ha de reconèixer a Zidane, que ha recuperat la genètica guanyadora del club blanc i ha aprofitat una plantilla potent per armar un equip que en alguns moments fa un futbol molt poderós. Per molt que vulgui Florentino Pérez, Zidane no ha superat Guardiola, com a molt ha fet oblidar Mourinho. Dins del camp i a fora. I això ja hauria de ser molt. Però no és suficient per a la megalomania del president blanc.

Perquè hi ha altres diferències fonamentals entre el Madrid i el Barça. És difícil sintetitzar més d’un segle d’història dels dos clubs, però hi ha conceptes que potser ens hi ajuden. El Madrid necessita ser admirat, mentre que el Barça necessita ser estimat. Que és una manera de dir que per al club blanc l’únic que importa és guanyar i que el blaugrana no pot evitar voler jugar bé a futbol. Aquestes idees van més enllà de l’època actual. En diferents formes, ha estat així sempre. I és en els moments en què els dos clubs s’han centrat en aquesta idea de fons que han aconseguit els seus màxims èxits. Entendre això i no distreure’s amb altres coses ni amb comparacions és el que apropa els dos clubs a les seves millors versions.

A Madrid, Zidane ho ha entès així encara que el seu president ho continuï entenent d’una altra manera. I a Barcelona, és bo que els dirigents del Barça ho entenguin així. La tria de Valverde és un bon indicador en aquest sentit. No és cap antídot contra el rival com va ser Mourinho, ni cap cop de volant futbolístic com va ser Benítez. És fruit d’una mirada cap a l’equip i al joc. El Barça no necessita comparacions, sinó ser ell mateix. Com més s’estimi tal com és, més estimat serà i continuarà per sobre del Madrid, per molt admirable que sigui.