Opinió

Convèncer des del projecte

“Si vols guanyar diners, ves a jugar on vulguis; si vols passar-t’ho bé, fitxa pel Barça.” Recordeu aquesta frase? És de Johan Cruyff. La va dir ja fa alguns anys, el 1989. Posem-nos en el context blaugrana de l’època. Josep Lluís Núñez va sortir del motí de l’Hespèria fitxant Cruyff i cedint el control esportiu del club a l’entrenador. Això tan aconsellable va ser un fet extraordinari en el seu trajecte com a president. Amb la perspectiva del temps s’observa que va ser una gran decisió. Estratègia meditada o obligació davant les circumstàncies i la personalitat del tècnic? La resposta sembla evident.

Tornem a la frase. Cruyff estava construint l’equip i imposant la idea al mateix temps que treballava les opcions de futur. En el seu primer any a can Barça va guanyar la recopa, però es va anar fent a la idea de les virtuts i els defectes d’aquell equip, afamat d’esperit però mancat de talent. Necessitava futbolistes. Dels bons. Per tant, dels cars. I Núñez no tenia diners. El genial holandès va anar a buscar (entre d’altres) Ronald Koeman, defensa del PSV Eindhoven, que feia un any havia guanyat la copa d’Europa. Era un home amb molt bona premsa per la seva seguretat amb la pilota i una gran personalitat. Cruyff el volia però els grans clubs italians de l’època, també. I aleshores es servir d’enginy: “Si vols guanyar diners, ves a jugar on vulguis; si vols passar-t’ho bé, fitxa pel Barça.” Us imagineu la cara del Ronald? “Jo que he estat campió d’Europa he d’anar a un club que aixeca recopes? I jo que tinc una oferta brutal d’Itàlia he de fer cas a una altra més modesta de Catalunya? I he d’anar a un club que acaba de sortir en tots els diaris per tot excepte pel que fa amb la pilota?”, es va qüestionar. Però va venir al Barça. Koeman es va creure el projecte de Cruyff i, una vegada més amb el poder que et dona veure-ho tot des de la distància, no ens equivocarem si diem que la va clavar.

2017. El Barça acaba de perdre els grans trofeus i mira de tornar a posar-se en el carril guanyador. A més, l’estiu passat va llançar els diners dels fitxatges a les escombraries, ha de fer feliç Messi amb un nou contracte i té encara alguna renovació sensible pendent. En definitiva, va justet de diners. Dels projectes faraònics del totxo i del compliment de les partides pressupostàries i els timmings, ja ni en parlem. És evident que les decisions per salvar determinats caps passen per prioritzar i posar els diners on cal, o sigui, a la gespa. I com és cert que la base de l’equip està feta i que el que cal és encertar-la amb dues o tres peces, toca tornar als orígens.

És l’hora de Josep Maria Bartomeu, Jordi Mestre, Albert Soler i Robert Fernández. Han d’ajudar l’afició, Ernesto Valverde i el vestidor. Cal Héctor Bellerín? Cal Marco Verratti? Cal Ousmane Dembele? Sí? 200 milions d’euros. Els tenen? No. Doncs toca: “Si vols guanyar diners, ves a jugar on vulguis; si vols passar-t’ho bé, fitxa pel Barça.” Tenen prou jerarquia per fer valer la sentència? El projecte és tan sòlid que convenç per si mateix? Estan preparats per afrontar una reunió amb els representants o, fins i tot, per una conversa amb el mateix jugador, i fer-los veure que el paradís és el Barça? A més de jugar amb Messi i del clima de Barcelona (no fem broma, podem acreditar reunions de representants del Barça amb agents de futbolistes on aquestes dues raons han estat esgrimides per aconseguir els objectius, per cert, sense èxit), hi ha més arguments? Són millors els pocs diners del Barcelona que els del Chelsea, el Manchester City, el United, la Juventus, el Bayern o el Madrid? El projecte esportiu és més engrescador? Les peculiaritats de la plantilla, per exemple el trident, conviden a un davanter a fitxar pel Barcelona en any de mundial? La política de la Masia i el planter, què diu respecte a l’operació Bellerín?

És l’hora del projecte, de convèncer cracs a partir de les idees. Estiu interessant.

El discurs del Pep

Encara cueja perquè la situació és anòmala. És el discurs d’una part del poble. Estarem molt contents d’escoltar el de l’altra. Això és la democràcia. Proposar i votar. Ho fem? Tenim pressa.