Millor calladets
Així com les inflamades campanyes d’indignació victimista a les xarxes socials funcionen com a infal·libles detectors de cretins i censors 2.0 d’aquells que amb la correcció política de coartada exhibeixen impúdicament prejudicis i limitacions, l’assenyalament alternatiu dels cracks de Barça i Madrid per part de l’agència tributària i la fiscalia opera com un perfecte radar a l’hora d’identificar paridistes, que no periodistes, de samarreta. Ara li toca al triomfal Cristiano Ronaldo passar comptes pels 14,7 quilos que la fiscalia diu que ha cisat a aquella hisenda que som tots, segons deia la llegenda, i la comparativa entre el tractament que cadascú dona al cas i el que va donar en el seu moment al cas Messi resulta tan reveladora de la manca de rigor professional dels comunicadors samarretistes com la comparació de les opinions que evacuen cada any aquests mateixos àrbitres gens equànimes sobre la Pilota d’Or, substancialment antitètiques en funció de si el guanyador és l’argentí o el portuguès.
L’acusació de la fiscalia també permet comparar modus operandi dels clubs que paguen als suposats defraudadors. I, més enllà del joc subterrani que se li atribueix a Florentino per intentar que informacions sobre les cuites fiscals de la seva estrella s’il·lustrin amb l’home vestit amb la samarreta de Portugal, i no amb l’impol·lutament blanc uniforme madridista, el cas és que el comunicat que el club blanc ha evacuat –també aquí aquest és el verb apropiat, sí– sentenciant la innocència del jugador és intercanviable amb el que, igualment exculpatori, va escampar el Barça quan la fiscalia va acusar l’ara condemnat Messi. Aviam si ara resultarà que en les qüestions importants, com és demanar la impunitat del defraudador si és un dels seus, Barça i Madrid són dues gotes d’aigua.
Que facin cas del president de l’Associació de Futbolistes Espanyols, Luis Rubiales, que ha apel·lat a la presumpció d’innocència i ha demanat no sentenciar Cristiano abans d’hora, recomanació que se suposa que també val per les sentències exculpatòries. Rubiales, però, ha anat massa enllà en la crida a la prudència. Potser no se li ha de tenir gaire en compte, en un país on el president Rajoy és capaç de dir coses com aquesta, evacuada aquesta setmana al Congrés: “Cuanto peor, mejor para todos. Y cuanto peor para todos, mejor. Mejor para mí el suyo. Beneficio político.” Ara bé, de la mateixa manera que servidor subscriu –aquest és el drama– allò de Valéry que la sintaxi és un valor moral, també té clar que l’ordre dels factors de tant en tant sí que altera el producte. I aquest Rubiales diu que “no es pot jutjar ningú sense una condemna ferma”, sense entendre, pobre home, que per condemnar algú, el que cal, precisament, és un judici previ. Haurien de prendre nota tots plegats, dels sobreexcitats de les xarxes als paridistes, de Barça i Madrid al mateix Rubiales, de les concises i sàvies paraules de Cristiano, que té més raó que un sant i que tots els que han garlat aquests dies sobre ell i la fiscalia quan diu que, de vegades, res millor que quedar-se calladet.