En el meu entorn, el futbol ha estat sempre l’esport predominant. És un joc fàcil d’entendre i assequible, ja que només cal un objecte que pugui rodar, i de vegades ni això. El futbol és la passió de tocar amb el peu un objecte, combinar-lo amb altres i introduir-lo en alguna cosa que faci de porteria. El futbol ha estat per a la meva generació l’esport predominant per la seva accessibilitat i la seva senzillesa.

D’altra banda, el motor ha estat l’altra cara de la moneda de la passió. A diferència del futbol, que als que ens agrada el volem practicar, en el cas del motor no necessàriament hem volgut ser pilots de fórmula 1, de motos o de ral·lis. Potser perquè vam entendre a la primera que si no hi havia calés a la família, al màxim que podíem aspirar era a ser als circuits o a veure-ho per la tele, que també ens ha complagut suficientment bé. Per tant, sí, conduïm cotxes, motos i camions, però no anhelem ser pilots com a finalitat de la nostra relació amb les màquines de la benzina, sinó que simplement gaudim de les curses.

Fa anys, Barcelona va escombrar dels seus carrers la fórmula 1 i la resistència de motos a Montjuïc, un fet que alguns vam viure com una tragèdia, una amputació. El Circuit a Montmeló està bé, molt bé, però a Montjuïc l’experiència era sublim, insuperable.

Fa uns anys, el RACC va tenir la brillantíssima idea de fer un tram del mundial de ral·li a Montjuïc i l’èxit va ser incontestable. El RACC, que en sap molt, de l’assumpte, ha venut que la publicitat gratuïta que rep Barcelona amb la transmissió en directe del tram per quasi cent canals de televisió a tot món és impagable, però el que no diu el RACC és la veritat: tornar a conquerir l’asfalt de tota la vida a Barcelona per lliurar-nos als aficionats del motor una experiència aclaparadora que ens ha deixat aquests darrers anys en un estat d’excitació inigualable.

Aquest any, l’Ajuntament (i més concretament el districte de Sants-Montjuïc) ha dit que no a aquesta experiència, perquè l’olor de benzina ha esdevingut pudor i soroll. A l’alcaldessa, Ada Colau, ja li va bé, aquest posicionament, perquè per ella, no per al seu equip d’esports al consistori, aquestes activitat són més dels pijos que de la gent normal.

I aquí s’equivoca gravíssimament: per mi el Sonar i el Primavera Sound, així com les festes de Gràcia, tant se me’n donen, plenes de soroll i de gent borratxa, però les accepto com a patrimoni de la meva ciutat i com a reclam cultural i econòmic,

Esperem que sigui cosa d’un any i que el 2018 Montjuïc torni a fer olor de la benzina dels cotxes de ral·lis, i que aquest Ajuntament tingui una visió més internacional i no tan local de Barcelona. Aquí s’organitzen quatre mundials del motor, com no passa en cap ciutat del món. I no és ni un caprici ni una casualitat, sinó que tot prové del recorregut d’una gent que des de fa decennis ha fet gran Catalunya als tallers muntant màquines de competició, acompanyades de milers d’aficionats que en frisem, especialment si tornen al seu origen, a la muntanya de Montjuïc.