El 6 de desembre del 2011, el Barça va golejar 4-0 el BATE Borisov al Camp Nou en l’últim partit de la fase de grups de la Champions. Amb el primer lloc assegurat, Guardiola va presentar un onze amb set jugadors del filial o recent pujats al primer equip: Montoya, Bartra, Fontàs, Sergi Roberto, Thiago, Rafinha i Cuenca. D’intranscendent a icònic, el partit va generar una allau d’elogis d’arreu –premsa de Madrid inclosa– cap al Barça, que va exposar al món que el seu model tenia arrels més avall del primer equip. Descansaven tots els pesos pesants, sortien set nanos del B i l’engranatge rodava igual de fi. Tots els nivells del planter seguien el mateix patró de joc i això permetia polir cadascuna de les peces d’un rellotge de precisió que no perdia l’hora fins i tot quan es canviaven totes.

Si una gran desfeta no ho frustra, diumenge el Barça B recuperarà el lloc perdut fa dos anys en la segona divisió A i, amb l’ascens i el recordatori que el juvenil va arribar a la final a quatre europea, sentirem el discurs cofoi que el futbol formatiu blaugrana funciona, fet discutible si convenim que el perquè de tot plegat hauria de ser formar jugadors per al primer equip i, només al servei d’aquest objectiu, obtenir els millors resultats possibles. És bo tenir el filial al més amunt possible, però ho seria més si l’ascens no fos en si mateix cap causa, sinó la conseqüència de tenir a punt la fornada que truca a la porta del primer equip per ser el fons d’armari que ni una despesa milionària no ha fet fiable. Lluny d’això, el jugador de més projecció del juvenil, Jordi Mboula, se’n va del Barça, la successió de migcampistes abans feta a casa (“tu em retiraràs a mi i aquell ens retirarà tots dos”) depèn ara de pagar el que no està escrit per Marco Verratti, i fins i tot per als laterals, les peces més factibles de fabricar, cal anar al mercat. Però ben mirat, sí que s’assemblen aquest filial i aquell que nodria el primer equip. Tots dos són un mirall fidedigne del model pel qual el club aposta.