Perdonin que avui escrigui de periodisme i del tractament que es fa sovint de determinats aspectes de l’actualitat esportiva en els mitjans de comunicació, si es pot considerar que hi ha actualitat esportiva. La poca memòria que té l’esport es trasllada al periodisme. Massa interessos es mouen al voltant de l’esport, especialment del futbol, amb complicitats mal enteses lluny del que hauria de ser. Es barreja la militància reconeguda amb la sensibilitat o l’objectivitat amb el partidisme descarat. Tot plegat es massa complaent segons de qui es parla o s’escriu lluny de la realitat que s’hauria d’explicar. O agressiu, si es tracta del contrari. Sovint no es vol evitar cap interpretació que es pugui considerar interessada. S’infla el pit. Sense cap prudència. Jo diria amb imprudència. Obertament. Prenem partit i amb la bufanda al coll sigui hivern o estiu. Es confon la informació esportiva amb la d’opinador sense contemplacions. Algú pot dir que justament això és el que vol escoltar, veure o llegir l’oient, l’espectador i o el televident que l’interessa l’esport o un club determinat. I res més. I que la militància és sana. I el reconeixement d’uns colors, reconforta l’esperit. No m’ho crec. Qui pensi això que faci durant un temps informació local. General o esportiva. És igual. Comprovarà el pa que s’hi dona.

Per exemple, hi ha interpretacions fiscals que els professionals articulen. I són compatibles amb criteris que acaben sent divergents segons els interessos de cadascú. Res a dir. Però sabem que no hi ha un equilibri, que queda evident, per exemple, amb el que s’ha dit i escrit sobre el madridista, si madridista, Ronaldo i els seus deutes amb Hisenda. Poca coincidència si repassem els mitjans d’aquí i d’allà amb el que es va dir i escriure sobre els deutes del blaugrana, si blaugrana, Messi amb Hisenda. Es criminalitza a qui i com interessa. I això diu ben poc d’aquest ofici i de com es manega la informació que tenim entre mans. Hauria de ser fàcil trobar l’equilibri i resulta que és complicat. Molt complicat. I partidista. Molt partidista. Ho fem com qui no vol la cosa. Sense miraments.

No pagar a Hisenda és insolidari. Siguis futbolista o no. I ja es veu que, econòmicament, la condició humana sempre en vol més. Ara en fem un espectacle només pel fet que el protagonista sigui un esportista conegut i reconegut d’aquí o d’allà. Amb una defensa aferrissada o amb un atac sense contemplacions. Amb la mateixa passió fem això o el contrari. Els arguments per a l’atac d’un no serveixen per a l’atac de l’altre. I el mateix passa amb la defensa. I tot té audiència. Els mitjans són un negoci. El futbol també. Ho expliquem malament. O no, deu pensar més d’un. No anem bé. Segur.