Opinió

El destí dels escollits

Amb 13 anys, Messi ho tenia clar i va dir: “Jo vull jugar al Barça.” L’ànima d’un pura sang és lluitar per arribar al Camp Nou

El pare de Messi explica que, als quatre mesos d’estar a Barcelona, la família no s’hi adapta i decideix tornar a l’Argentina. En vista d’aquesta disjuntiva, Jorge pregunta al seu fill què vol fer, marxar o quedar-se. Moment crític: “Però Leo em va dir, jo vull jugar al Barça.” El pare i Leo es van quedar... El destí estava escrit. La decisió d’aquell nen de 13 anys, amb problemes de creixement però amb una voluntat de ferro i una fe cega en les pròpies possibilitats, comportava un desafiament al futur colossal. Allò va ser l’inici d’un compromís de fidelitat mútua entre el Barça i el millor jugador de la història. Per això hem de fer que Messi acabi la seva carrera amb nosaltres.

Eric Garcia té 16 anys i –segons diuen– és un central amb un potencial extraordinari. El noi se’n va al City, on cobrarà un milió d’euros repartits en tres anys i on deu veure una projecció més clara. És comprensible que els Garcia optin per l’opció del present, i més tractant-se d’un món, com és el del futbol, tan incert (possible estancament, perill de lesions...). A més, les exigències d’un club com el nostre són les màximes. Suposo que el Barça ha fet veure a l’Eric que l’aposta per ell és ferma, que està cridat a arribar... Si, malgrat això, el noi vol marxar, és que el seu destí no és jugar al Barça. I no em convencen els arguments que el jove no se sent prou reconegut, que el descol·loca que s’hagués fitxat un central uruguaià per al juvenil A... Galindaines!

A un pura sang no el condiciona amb qui se les pot haver. L’ànima d’un pura sang és lluitar per arribar el primer. Això sí que és saber competir. Adeu i oblidem-nos-en (com ens hauríem d’oblidar de Bellerín). Ni tampoc em val que la causa principal de les fugues de la Masia sigui –tant com es diu– que els nois s’ensumen que el club té poca confiança en el planter. El qui és especial i mentalment fort, hi arriba. A propòsit, de tots els fugats i no tornats, només veig Bellerín a un nivell Barça... El destí d’aquests nois no era el dels escollits.

El cas de l’Eric o de similars ens obliguen a una reflexió profunda. D’acord. Però, a mi, el que m’irrita és la mala gestió en casos com el de Sandro Ramírez Castillo, per posar un exemple. El davanter canari, fitxat el 2009 per al cadet B, va superar els sedassos successius fins a arribar al Barça B. En el moment clau, la decisió adequada hauria estat cedir-lo a un bon club, perquè es foguegés. En canvi, el vam promocionar precipitadament al primer equip, carregant-lo amb un pes per al qual no estava preparat. Sandro va perdre l’autoestima i va acabar futbolísticament atrofiat. I el vam regalar al Màlaga, on ens ha demostrat que hauria pogut ser el nostre Morata particular. El 9 de juliol, Sandro farà 22 anys i, avui, el seu preu de mercat el fixa una clàusula de 6 milions d’euros: la mateixa quantitat que vam malbaratar per Douglas i la meitat de la que, ara, paguem per repescar Deulofeu...

La provocació del CTA

El Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA) ha escollit Sergio Hernández Hernández com a millor àrbitre del curs 2017/18. Es tracta del figura que ens va furtar aquell gol al camp del Betis.

Primer: la decisió del CTA (també conegut –a casa meva– com l’EBSA: Exèrcit Blanc de Salvació Arbitral) és una provocació en tota la regla. Segon: elegint el susdit com the best dels bufaxiulets, el CTA fa bona la màxima que, d’àrbitres, n’hi ha de tres tipus: dolents, dolentíssims i pitjors...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.