L’adve­ni­ment de la canícula sem­pre arros­sega una ben nodrida llista de petits des­as­tres –i més vivint a Bar­ce­lona, amb la intran­si­ta­ble com­bi­nació d’humi­tat i hor­des de mos­quits tigre i turis­tes àvids de festa i san­gria bara­tes–, i no és el menor la manera com el món de les vísce­res –del cor, en diuen– i l’espe­cu­lació futu­rista pre­nen a l’assalt la infor­mació espor­tiva, o, si més no, la fut­bo­lera, que és la que mana. No és que la resta de l’any aquests dos ani­ma­lets no reme­nin la cua, però, aca­ba­des les com­pe­ti­ci­ons –i més encara un any que ni és olímpic ni de mun­dial ni tan sols d’Euro­copa ni copa Amèrica–, el seu grau d’exhi­bi­ci­o­nisme es des­boca. A falta de peripècies per expli­car dels déus i herois d’aquest Olimp patro­ci­nat per Adi­das i Nike que és l’alta com­pe­tició, els mit­jans sovint es con­for­men, quin remei, amb bodes i comu­ni­ons. O, millor dit, amb bodes, com la de Messi, o ges­ta­ci­ons subro­ga­des, com la pagada per Cris­ti­ano. I s’aban­do­nen a la impos­si­ble tasca –igual­ment reei­xida de cara a la taqui­lla, que el públic, a més de sobirà, és viciós i és insa­ci­a­ble– d’inten­tar expli­car no pas el que passa o el que ha pas­sat, sinó el que (se suposa que) pas­sarà. Clar que els intents de pre­dir el futur, de la mateixa manera que no són exclu­sius d’aquesta època de l’any, tam­poc no ho són de la premsa espor­tiva. I a la infor­mació política em remeto, tan atapeïda de titu­lars i arti­cles de caire pura­ment pre­mo­ni­tori. Ara, de la mateixa manera que pla­nes i minuts espor­tius se cen­tren en els vati­ci­nis sobre els even­tu­als can­vis d’aires de Ver­ratti o Cris­ti­ano, les sec­ci­ons de política trac­ten d’aven­tu­rar, i al gust del públic de cadas­cun, si l’1 d’octu­bre hi haurà o no urnes, i/o referèndum, i/o procés par­ti­ci­pa­tiu i/o arti­cle 155, que tenim pressa i no podem espe­rar l’1 d’octu­bre per veure què passa i per expli­car-ho.

La insistència dels mit­jans i del públic a seguir explo­rant aquesta tendència qui­romàntica té un punt –o uns quants– de patològica, si tenim en compte el baix índex d’encerts que sus­cita, com es pot com­pro­var revi­sant l’heme­ro­teca, que el futur ja se sap que sovint és un xec sense fons. Clar que sem­pre per­met que l’esporàdic encert, si és que sona la flauta, pugui ser després esgri­mit com una meda­lla.

Deu ser pel con­trast amb aquest empatx de ciència-ficció –si no, no m’ho explico–, que em va resul­tar dige­ri­ble la cos­te­llada en forma de mirada al pas­sat d’ahir al Camp Nou, amb Ronal­dinho i Rivaldo fent-nos ensu­mar la ucro­nia que algun cop van jugar junts al Barça. O pot­ser és pel que el debut d’aquest equip de vete­rans pom­po­sa­ment bate­jat com a Barça Legends tenia de comiat, que ahir aca­bava el con­tracte amb Qatar i era l’últim cop que la samar­reta blau­grana exhi­bia la taca qata­ri­ana, ara, ja, feliçment, cosa del pas­sat, aquell ter­ri­tori que, amb deci­si­ons com la presa fa sis anys de vin­cu­lar el club del valors amb la infausta tira­nia teocràtica, de vega­des sem­bla tan impre­vi­si­ble com el futur.