L’adveniment de la canícula sempre arrossega una ben nodrida llista de petits desastres –i més vivint a Barcelona, amb la intransitable combinació d’humitat i hordes de mosquits tigre i turistes àvids de festa i sangria barates–, i no és el menor la manera com el món de les vísceres –del cor, en diuen– i l’especulació futurista prenen a l’assalt la informació esportiva, o, si més no, la futbolera, que és la que mana. No és que la resta de l’any aquests dos animalets no remenin la cua, però, acabades les competicions –i més encara un any que ni és olímpic ni de mundial ni tan sols d’Eurocopa ni copa Amèrica–, el seu grau d’exhibicionisme es desboca. A falta de peripècies per explicar dels déus i herois d’aquest Olimp patrocinat per Adidas i Nike que és l’alta competició, els mitjans sovint es conformen, quin remei, amb bodes i comunions. O, millor dit, amb bodes, com la de Messi, o gestacions subrogades, com la pagada per Cristiano. I s’abandonen a la impossible tasca –igualment reeixida de cara a la taquilla, que el públic, a més de sobirà, és viciós i és insaciable– d’intentar explicar no pas el que passa o el que ha passat, sinó el que (se suposa que) passarà. Clar que els intents de predir el futur, de la mateixa manera que no són exclusius d’aquesta època de l’any, tampoc no ho són de la premsa esportiva. I a la informació política em remeto, tan atapeïda de titulars i articles de caire purament premonitori. Ara, de la mateixa manera que planes i minuts esportius se centren en els vaticinis sobre els eventuals canvis d’aires de Verratti o Cristiano, les seccions de política tracten d’aventurar, i al gust del públic de cadascun, si l’1 d’octubre hi haurà o no urnes, i/o referèndum, i/o procés participatiu i/o article 155, que tenim pressa i no podem esperar l’1 d’octubre per veure què passa i per explicar-ho.

La insistència dels mitjans i del públic a seguir explorant aquesta tendència quiromàntica té un punt –o uns quants– de patològica, si tenim en compte el baix índex d’encerts que suscita, com es pot comprovar revisant l’hemeroteca, que el futur ja se sap que sovint és un xec sense fons. Clar que sempre permet que l’esporàdic encert, si és que sona la flauta, pugui ser després esgrimit com una medalla.

Deu ser pel contrast amb aquest empatx de ciència-ficció –si no, no m’ho explico–, que em va resultar digerible la costellada en forma de mirada al passat d’ahir al Camp Nou, amb Ronaldinho i Rivaldo fent-nos ensumar la ucronia que algun cop van jugar junts al Barça. O potser és pel que el debut d’aquest equip de veterans pomposament batejat com a Barça Legends tenia de comiat, que ahir acabava el contracte amb Qatar i era l’últim cop que la samarreta blaugrana exhibia la taca qatariana, ara, ja, feliçment, cosa del passat, aquell territori que, amb decisions com la presa fa sis anys de vincular el club del valors amb la infausta tirania teocràtica, de vegades sembla tan imprevisible com el futur.