Guardiola, quan i com cal
El barcelonisme vivia amb la moral per terra després de la dotzena Champions del Madrid i algú va dir allò que la massa blaugrana necessitava sentir: “Que no es confiïn gaire a Madrid, que el Barça sempre torna.” La veu de Pep Guardiola es va fer sentir quan i com calia per recordar que sí, que el Madrid té raons per aventurar-li uns anys d’hegemonia, però que tan racional com això és recordar que en el futbol les coses canvien molt de pressa, i més en una relació antagònica. Que l’hi diguin al Barça, que ha vist com una època destinada a retallar les sis copes d’Europa de diferència amb què vam néixer més d’una generació s’ha convertit en un augment de distància per part blanca.
Feta aquella primera cura d’urgència, la deliciosa entrevista dimarts d’aquest diari amb l’exentrenador blaugrana és una nova dosi contra el pessimisme regnant, ara ja no per recordar a qui guanya que més aviat que no es pensa deixarà de fer-ho, sinó per millorar l’autoestima blaugrana des del diagnòstic: “Al Barça, el veig millor de com el veieu a Barcelona.” I n’hi ha prou d’aixecar una mica la mirada per trobar raons per creure-se’l. Les peces, començant per Messi, hi són i el mecanisme no parteix de zero. A Valverde, lloat per Guardiola no per tàctica o estil, que ja vindran, sinó per saber entendre els jugadors, li tocarà reajustar-lo, però l’últim entrenador del Barça que va heretar un solar continua sent Rijkaard.
Des d’aquell 2003, aquest és l’estiu que el barcelonisme està més necessitat d’escoltar missatges positius, i no deu ser casual que sigui ara quan Guardiola deixa sentir la seva veu com no ho havia fet des que va marxar del Barça, foragitat pels recelosos del fet que el tècnic tingués més discurs i més credibilitat que la directiva. Cinc anys després, exerceix com el líder que la massa blaugrana necessita i el club no té. I la distància entre la mediocritat que seu a la llotja del Camp Nou i el barcelonisme insubornable d’en Pep és encara més abismal.
