El trist episodi de la revenda inflada dels seients lliures del Camp Nou planteja un debat sobre qui hi ha a l’estadi, més enllà de la valoració que es puga fer de l’actuació de la junta directiva del club.

És una evidència des de fa temps que el públic del Camp Nou està canviant. Hi ha cada vegada més gent que només va a veure un partit, com una experiència espectacular, i menys fidels que van a veure el seu club. M’agradaria saber les xifres, que supose que encara deuen ser raonables, però sobretot m’agradaria saber com van evolucionant els darrers anys. En cada partit quanta gent hi ha turista, per entendre’ns. Quanta gent hi ha a les graderies de cada partit que no té cap vincle emocional amb el club i que el que fa és anar a veure-hi un espectacle on qui guanya o deixa de guanyar té una importància molt relativa.

Hi ha qui diu que això és un preu que cal pagar pel fet de ser un dels grans clubs del món. Potser sí. Però això no vol dir que siga un fenomen preocupant.

Els darrers anys en més d’una ocasió la graderia ha reaccionat de forma estranya en situacions complicades per a l’equip. Si una part substancial de la mateixa no sap ben bé el significat d’allò que acaba de passar, què voleu?

El contrast amb això, evident, és que aquests llocs ocupats per guiris han d’haver estat prèviament buidats per algú. Algú no va al camp per tal que hi vaja algú altre. I aquesta, per mi, és encara una pregunta més punyent. Fa anys la gent es barallava per anar als partits i avui és evident que molta gent que té carnet prefereix quedar-se a casa i mirar el partit per la televisió. Per quina raó passa això? Com és que un soci fanàtic del Barça prefereix la fredor catòdica a la comunió col·lectiva?

Quin sentit té això i què ens diu sobre la societat on vivim i les seues actituds? I sobretot: on ens porta? Qui anirà al Camp Nou d’ací vint anys?