Una reunió relacionada amb el festival de cinema de Sitges em va dur recentment a un hotel que ha comprat Leo Messi. La broma, si és que arriba a ser-ho, era fàcil: Messi, amb el que cobra i el que cobrarà encara més després de la renovació fins al 2021, pot comprar tots els hotels de Sitges i de la comarca. També podria dilapidar els diners casant-se cada dia. El cas és que ha arribat un moment en què el món del futbol dona més peu a parlar de diners que de futbol. Del que cobren els jugadors. Dels impostos que evadeixen els mateixos jugadors i dels seus problemes amb Hisenda. Dels tripijocs de les directives en els fitxatges. Dels presidents de clubs empresonats per frau. Dels propietaris de clubs que hi blanquegen diners. Dels interessos i negocis bruts dels patrocinadors. En fi, com ens recorden les pel·lícules dels germans Coen, els diners són una obsessió que embruta. En un món on es remenen tants de diners com ho és el del futbol, la brutícia està molt escampada i, a més, tenim la impressió que només una part es fa visible. Acostumats a sospitar que la gran brutícia està amagada, ens preguntem, a més, què fa que surti “en un momento dado”, per utilitzar una expressió de Johan Cruyff. És així que abordarem el tema dels seients lliures a l’estadi del FC Barcelona, és a dir, els seients alliberats pels socis i abonats que el club posa a la venda per evitar suposadament la revenda, però que, aquest és el tema, en alguns partits es converteixen en localitats premium que, a més de mil euros, ofereixen una “VIP Experience”. Sovint no són localitats especialment bones i, per tant, amb una visió del camp discreta, però, com si la directiva tingués una vareta màgica o més aviat uns còmplices per enganyar turistes, es transformen en extraordinàries pràcticament només amb un servei de càtering.

La cosa va que el soci o l’abonat allibera un seient que, posem-hi, val 100 euros. El tracte amb el club és un 50 per cent, de manera que li tocarien uns 50 euros. Però, en ocasions especials, la directiva n’ha multiplicat el preu sense repartir-ho amb el soci o abonat i ni tan sols explicar-li que, tal com li assegura, els beneficis suplementaris no són per a un profit personal, sinó que reverteixen en el club. Resulta que TV3 n’ha informat. I la directiva lamenta que ho hagi fet la nostra televisió. A partir del 2018, però, la nostra no podrà emetre cap partit del Barça. I és així que aquesta informació s’ha interpretat com una venjança. La sospita es reparteix entre qui fa la jugada bruta (si més no poc transparent) i qui ho denuncia en un determinat moment.