Opinió

Desmarcatge

Això de voler quedar bé amb tothom recorda els germans Marx i els cent membres de la directiva de Gaspart

Cal reconèixer que Bartomeu coneix perfectament el perfil del seguidor culer. Altra cosa és dir-ho així, sense embuts. Dies enrere, el president del Barça va declarar a la premsa del raspall que els fitxatges són, únicament i exclusiva, el que importa al soci. La resta, tant se li’n dona. Sort en té, d’aquesta peculiaritat tan arrelada. Fins i tot, l’acompanya la fortuna quan comprovem que les novetats no seran les anunciades i ja no importa el que afirmava fa quatre dies. De moment, Semedo, per calmar les aigües. Un altre representat de Jorge Mendes, com si fos l’únic agent del planeta. De passada, el Benfica anuncia la millor clàusula de traspàs mai vista. Si el noi funciona, el preu s’enlaira fins als 50 milions, una minúcia. La capacitat dels nostres directius per deixar-nos bocabadats no té preu, dins i fora del camp. Quan no fitxen un testaferro d’en Rosell, pugen a bord un exambaixador que tira cap al blanc sense manies. Afers prou gruixuts, inversemblants, que no mereixerien ser despatxats en una sola línia, però disposem d’espai limitat i ells són capaços d’oferir esperpent constant. Fins i tot desconeixíem les habilitats per al desmarcatge del màxim responsable barcelonista. Tan bon punt li esmentes el nom de Rosell, apareix a la quinta forca en una maniobra que hauria d’ensenyar a Luis Suárez per obrir espais. L’uruguaià, tot i ser un mestre de la posició en atac, no sap tirar aquestes meravelloses diagonals que el deixen sol i a punt de comentar-nos que, francament, el nom d’aquest senyor li sona, però no sap de què. Si encara queda alguna ànima càndida que es pregunti el perquè de la fugida a la francesa de l’examic i anterior president, esperem que el repàs de l’actualitat li hagi respost la pregunta retòrica. Es veia venir de fa temps, evident, però no volíem adonar-nos-en. El que no imaginàvem és que Bartomeu encara l’afavoriria fitxant més gent de la corda i perpetrant altres detalls irrellevants per al soci, aquell que només pensa en reforços.

Tampoc ha d’importar, per la mateixa regla de tres, que entri mitja humanitat a nòmina del club. Això de voler quedar bé amb tothom recorda els cent membres de la directiva de Gaspart, un homenatge a la cabina dels germans Marx sense gaire gràcia. Menys encara si recordem com va acabar aquell desori de comèdia. Ara, si has jugat al club, pots aspirar a càrrec en l’infinit organigrama tècnic o que et facin ambaixador. Tot pagat, només faltaria. Fins i tot, com Xavi, pots anunciar que et vagin buscant lloc per quan acabis la feina actual. Deu ser que al fons encara hi queda espai, potser per desig d’alleujar pes sobre les carregades espatlles de la Generalitat i ocupar-se ells, en enorme servei públic, d’aplicar la renda garantida de ciutadania. Al final, tots acabarem cobrant del Barça de Bartomeu, aspiració pública de caràcter universal. I per què no? No ens deixa esmaperduts a diari, no lluita constantment per anar més enllà cercant els límits de la nostra paciència infinita? Doncs que ens posi a sou. Desmarcats de Rosell, si vol, però a nòmina. I que no ens falti de res. Vist el panorama, només queda l’opció de prendre’ns-ho a conya. No serem nosaltres qui ens posem pedres al fetge si ells i els socis són feliços així.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.