Ningú pot negar que els últims anys la força física i la constitució dels esportistes han estat sovint una tendència dominant en el món de l’esport, no només en el tennis. En l’esport de la raqueta molts joves jugadors semblen voler dominar el món gràcies a la seva alçada i a la potència dels seus cops. Afortunadament, els puristes del tennis –en el bon sentit del terme– tenen Roger Federer per demostrar que l’edat no és un obstacle en un esport cada vegada més hiperprofessional. Amb 35 anys el suís manté la mateixa elegància amb la qual va arribar a l’ATP quan tenia menys de vint anys i ara, a més, té una mentalitat dominant i sap escollir els seus objectius amb precisió quirúrgica. Ningú s’hauria atrevit a pronosticar a principis de temporada que Federer –que no guanyava un Grand Slam des del 2012– seria capaç d’alçar els trofeus a Austràlia i a Wimbledon, sobretot quan Andy Murray, Novak Djokovic i Rafa Nadal –com va demostrar a Roland Garros– encara mantenen la seva dictadura en el circuit professional.

El retorn de Federer, que ja era un esportista que generava una admiració global, al nivell que va exhibir en els seus millors anys té un mèrit afegit. Ell ja havia dit que ara que tenia fills es prendria les coses amb més calma, però l’ambició, com el talent, tampoc es perd. I en l’horitzó ja apareix un altre objectiu: el vintè Grand Slam.