Hi va haver un dia en què dir 1.000 milions de pessetes (sis milions d’euros) era creuar una línia desconeguda. No és que amb 900 milions ens trobéssim més segurs, però esmentar els 1.000 era com parlar d’una cosa que era reproduïble en la ment. Eren xifres que només es manegaven en les multinacionals americanes o en els pressupostes dels estats.

Aquella xifra multiplicada per 30 és avui el preu més baix de qualsevol jugador que apareix en l’agenda del Barça. Més tard pot passar que si l’aposta té un bon rendiment, els que ja comencem a entendre de números i xifres, com qui domina els comandaments de la PlayStation i pensa que pot pilotar una nau espacial, donem per bona la inversió i inclús ens atrevim a dir que ha sortit barat. És de bojos.

No anem bé amb aquestes xifres, i acabarem prenent mal. El Barça, com el Madrid, i ara més que mai els clubs anglesos, més el PSG, està creant una disfunció en el futbol que no condueix a res de bo. La diferència entre els d’aquí i els d’allà és que aquí sembla que els diners apareixen per la màgia del futbol. Fora d’aquí, ensumem que és la butxaca del ric de torn.

Però, al cap i a la fi, els diners arriben al mateix lloc, al mercat, i aquest té una tendència inflacionista que no s’atura, i així tenim els Manchester City fitxant un lateral del Tottenham, Kyle Walker, per 57 milions d’euros. Han gastat a 18 de juliol, quasi 160 milions d’euros. Ja no parlem del seu veí, el United.

El Barça i el Madrid han fet el mateix els darrers anys, provocant inflació en el mercat a un nivell perjudicial no només per a les seves finances sinó també per a la resta de competidors. Fan mal al mercat. A alguns els agrada veure quantitats de quasi nou xifres, però tots sabem que fan més mal que bé: diners que són insultants comparats amb la vida de les persones, pressions excessives per als jugadors i frustracions. Però ara el que toca és observar com el Barça apareix pel mercat buscant un lateral i, en trobar-se amb la negativa de l’Arsenal de vendre l’Héctor Bellerín, opta per un actor secundari pel qual ha d’abonar 30 milions d’euros. És a dir, Nélson Semedo és el típic jugador que podria haver estat al filial, haver gaudit d’una oportunitat continuada al lateral i haver-se fet un forat en el primer equip sense cap problema. Contràriament a això, el Barça quasi acabarà pagant la clàusula de rescissió de contracte per un desconegut (cada 50 partits jugats, ha de pagar cinc milions més), després d’haver fet el mateix per l’Aleix Vidal. De bojos. I en el filial, el desert, perquè el que ens estan dient és que ni hi ha ni talent ni oportunitats.

Ben mirat, al final els diners no són nostres i el Barça pot fer el que li vingui de gust amb els seus milions d’euros. Com un dia vaig llegir, un escrivia que no l’importava gens que la directiva blaugrana es gratés la butxaca amb una xifra insultant per dur jugadors, si al final sortien bé.

Per ara, a Valverde i a Fernández sembla que els preocupa poc tot plegat. Ahir deien que no es precipitaran en el mercat i que encara hi ha molt temps al davant. Bé, doncs estarem tranquils, encara que en la darrera aparició en aquest negoci el Barça s’ha endut un desconegut per 30+5. Estranya aquesta planificació, encara que els diners no siguin meus.