A 30 quilos el lateral

Hi va haver un dia en què dir 1.000 mili­ons de pes­se­tes (sis mili­ons d’euros) era cre­uar una línia des­co­ne­guda. No és que amb 900 mili­ons ens trobéssim més segurs, però esmen­tar els 1.000 era com par­lar d’una cosa que era reproduïble en la ment. Eren xifres que només es mane­ga­ven en les mul­ti­na­ci­o­nals ame­ri­ca­nes o en els pres­su­pos­tes dels estats.

Aque­lla xifra mul­ti­pli­cada per 30 és avui el preu més baix de qual­se­vol juga­dor que apa­reix en l’agenda del Barça. Més tard pot pas­sar que si l’aposta té un bon ren­di­ment, els que ja comen­cem a enten­dre de números i xifres, com qui domina els coman­da­ments de la PlayS­ta­tion i pensa que pot pilo­tar una nau espa­cial, donem per bona la inversió i inclús ens atre­vim a dir que ha sor­tit barat. És de bojos.

No anem bé amb aques­tes xifres, i aca­ba­rem pre­nent mal. El Barça, com el Madrid, i ara més que mai els clubs angle­sos, més el PSG, està cre­ant una dis­funció en el fut­bol que no con­du­eix a res de bo. La diferència entre els d’aquí i els d’allà és que aquí sem­bla que els diners apa­rei­xen per la màgia del fut­bol. Fora d’aquí, ensu­mem que és la but­xaca del ric de torn.

Però, al cap i a la fi, els diners arri­ben al mateix lloc, al mer­cat, i aquest té una tendència infla­ci­o­nista que no s’atura, i així tenim els Manc­hes­ter City fit­xant un late­ral del Tot­ten­ham, Kyle Walker, per 57 mili­ons d’euros. Han gas­tat a 18 de juliol, quasi 160 mili­ons d’euros. Ja no par­lem del seu veí, el Uni­ted.

El Barça i el Madrid han fet el mateix els dar­rers anys, pro­vo­cant inflació en el mer­cat a un nivell per­ju­di­cial no només per a les seves finan­ces sinó també per a la resta de com­pe­ti­dors. Fan mal al mer­cat. A alguns els agrada veure quan­ti­tats de quasi nou xifres, però tots sabem que fan més mal que bé: diners que són insul­tants com­pa­rats amb la vida de les per­so­nes, pres­si­ons exces­si­ves per als juga­dors i frus­tra­ci­ons. Però ara el que toca és obser­var com el Barça apa­reix pel mer­cat bus­cant un late­ral i, en tro­bar-se amb la nega­tiva de l’Arse­nal de ven­dre l’Héctor Bellerín, opta per un actor secun­dari pel qual ha d’abo­nar 30 mili­ons d’euros. És a dir, Nélson Semedo és el típic juga­dor que podria haver estat al filial, haver gau­dit d’una opor­tu­ni­tat con­ti­nu­ada al late­ral i haver-se fet un forat en el pri­mer equip sense cap pro­blema. Contrària­ment a això, el Barça quasi aca­barà pagant la clàusula de res­cissió de con­tracte per un des­co­ne­gut (cada 50 par­tits jugats, ha de pagar cinc mili­ons més), després d’haver fet el mateix per l’Aleix Vidal. De bojos. I en el filial, el desert, perquè el que ens estan dient és que ni hi ha ni talent ni opor­tu­ni­tats.

Ben mirat, al final els diners no són nos­tres i el Barça pot fer el que li vin­gui de gust amb els seus mili­ons d’euros. Com un dia vaig lle­gir, un escri­via que no l’impor­tava gens que la direc­tiva blau­grana es gratés la but­xaca amb una xifra insul­tant per dur juga­dors, si al final sor­tien bé.

Per ara, a Val­verde i a Fernández sem­bla que els pre­o­cupa poc tot ple­gat. Ahir deien que no es pre­ci­pi­ta­ran en el mer­cat i que encara hi ha molt temps al davant. Bé, doncs esta­rem tran­quils, encara que en la dar­rera apa­rició en aquest negoci el Barça s’ha endut un des­co­ne­gut per 30+5. Estra­nya aquesta pla­ni­fi­cació, encara que els diners no siguin meus.