El records més vius de Barcelona 92 no em venen mai al cap perquè en faci una xifra rodona d’anys, sinó perquè han passat quatre anys més i alguna ciutat del món n’acull uns altres, de Jocs. Entre molts exemples, impossible per sempre més veure cap partit olímpic de l’equip de bàsquet dels Estats Units sense rememorar les dues nits que vaig gaudir a Badalona de l’únic i autèntic Dream Team. Però una cosa són els records personals, que venen sols i són intransferibles, i una altra, la memòria col·lectiva, la que aquests dies exposen sobretot els mitjans de comunicació –i també algunes entitats esportives o ciutadanes– per ampliar saber, reviure i donar a conèixer als que encara no hi eren què van ser i com es van fer els Jocs de casa nostra. Tot en contrast amb el paper d’estrassa de l’Ajuntament de Barcelona, que si bé farà alguna festeta, no s’ha pres gaire seriosament l’efemèride olímpica. Es veu que els comuns d’Ada Colau no troben bé que Barcelona acollís aquells Jocs, que són, per ells, l’origen de tots els mals de la ciutat, confonent l’èxit olímpic amb la gestió posterior que cap govern municipal, tampoc el seu, ha sabut reconduir. Tot i així, haurien tingut fàcil capgirar-ho i commemorar el quart de segle posant èmfasi en el cultiu de fons que va fer possibles els Jocs: l’enorme complicitat popular. Barcelona’92 va ser de la gent tal com després només ho ha tornat a ser una única gran idea compartida: l’empenta de la majoria –ja constatada i que tornarem a constatar– perquè Catalunya sigui un país lliure. Que els 25 anys dels Jocs caiguin en vigílies del referèndum d’independència posaria en safata lligar una cosa i l’altra sota el paraigua comú de la força de la gent. Però els comuns no van fer els Jocs més ciutadans de la història ni lideren el procés de canvi més profund que pugui existir, i així han decidit girar l’esquena a les dues idees més col·lectives que aquest país ha conegut de llarg temps ençà. I per descomptat, continuar dient que ells i només ells són “la veu de la gent”.