Els comuns i la gent

El records més vius de Bar­ce­lona 92 no em venen mai al cap perquè en faci una xifra rodona d’anys, sinó perquè han pas­sat qua­tre anys més i alguna ciu­tat del món n’acull uns altres, de Jocs. Entre molts exem­ples, impos­si­ble per sem­pre més veure cap par­tit olímpic de l’equip de bàsquet dels Estats Units sense reme­mo­rar les dues nits que vaig gau­dir a Bada­lona de l’únic i autèntic Dream Team. Però una cosa són els records per­so­nals, que venen sols i són intrans­fe­ri­bles, i una altra, la memòria col·lec­tiva, la que aquests dies expo­sen sobre­tot els mit­jans de comu­ni­cació –i també algu­nes enti­tats espor­ti­ves o ciu­ta­da­nes– per ampliar saber, reviure i donar a conèixer als que encara no hi eren què van ser i com es van fer els Jocs de casa nos­tra. Tot en con­trast amb el paper d’estrassa de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, que si bé farà alguna fes­teta, no s’ha pres gaire seri­o­sa­ment l’efemèride olímpica. Es veu que els comuns d’Ada Colau no tro­ben bé que Bar­ce­lona acollís aquells Jocs, que són, per ells, l’ori­gen de tots els mals de la ciu­tat, con­fo­nent l’èxit olímpic amb la gestió poste­rior que cap govern muni­ci­pal, tam­poc el seu, ha sabut recon­duir. Tot i així, hau­rien tin­gut fàcil cap­gi­rar-ho i com­me­mo­rar el quart de segle posant èmfasi en el cul­tiu de fons que va fer pos­si­bles els Jocs: l’enorme com­pli­ci­tat popu­lar. Bar­ce­lona’92 va ser de la gent tal com després només ho ha tor­nat a ser una única gran idea com­par­tida: l’empenta de la majo­ria –ja cons­ta­tada i que tor­na­rem a cons­ta­tar– perquè Cata­lu­nya sigui un país lliure. Que els 25 anys dels Jocs cai­guin en vigílies del referèndum d’inde­pendència posa­ria en safata lli­gar una cosa i l’altra sota el parai­gua comú de la força de la gent. Però els comuns no van fer els Jocs més ciu­ta­dans de la història ni lide­ren el procés de canvi més pro­fund que pugui exis­tir, i així han deci­dit girar l’esquena a les dues idees més col·lec­ti­ves que aquest país ha cone­gut de llarg temps ençà. I per des­comp­tat, con­ti­nuar dient que ells i només ells són “la veu de la gent”.