Urtain vist per Montalbán
Durant l’estiu del 1992 no tot van ser bones notícies per a l’esport. Mentre Miguel Indurain liderava el Tour de França i es podien comptar amb els dits de la mà els dies que restaven per a la inauguració dels Jocs de Barcelona, una tragèdia va sacsejar la consciència esportiva espanyola. Empaitat pels creditors, el boxejador José Manuel Ibar, Urtain, s’havia suïcidat precipitant-se al buit des del balcó del seu domicili. Era un 21 de juliol.
Urtain, sobrenom referit a la casa de pagès on va néixer, va ser el primer púgil espanyol a proclamar-se campió europeu dels pesos pesants el 1970. Un títol que, després de perdre’l davant l’anglès Henry Cooper, va reconquerir el 1972. Una nova cessió del regnat continental a mans de Jürgen Blin va precipitar la seva retirada dels rings posant fi a una efímera carrera esportiva. Tanmateix, va ser un dels mites de l’Espanya de les acaballes del franquisme. Per Vázquez Montalbán, Urtain personificava la superioritat de la raça hispànica, tot un símbol destinat a satisfer la necessitat èpica d’un poble maltractat per la guerra i manipulat per la propaganda de la dictadura (Política y deporte, Andorra, 1972).
La delegació de la representativitat ètnica en el boxejador basc es va fer palesa quan el diari Marca va emprar el titular “Venció la raza” per referir-se al seu triomf europeu. El desig polític i patriòtic de disposar d’un esportista que amb els seus èxits evidenciés la grandesa dels espanyols duia, sovint, a l’exageració de les seves qualitats per part de la premsa (“Venció la raza”, a Tele/eXprés, 1970). Dos anys més tard, la seva preparació física per a l’enfrontament amb Blin va tenir més ressò en els rotatius madrilenys que la victòria del barceloní Andrés Gimeno a Rolland Garros (“Andrés Gimeno, el tenista errante”, a Triunfo, 1972).
De fet, la història d’Urtain va ser la d’un esportista “prefabricat”. Gràcies a la iniciativa d’un empresari hoteler i d’un mànager, aquest aixecador de pedres –el Tigre de Cestona– va iniciar una cursa meteòrica. En només dos anys, durant els quals va aconseguir vint-i-set victòries consecutives per knock out (KO) enfront d’adversaris d’escassa entitat, va lluitar per aconseguir el ceptre continental. Montalbán va expressar els seus dubtes sobre un “fenomen” que no estava gaire clar si era esportiu o, més aviat, publicitari (Cien años de deporte, vol. II, Difusora Internacional, 1973).
El 4 de març del 1970, al Palacio de los Deportes de Madrid, Urtain va guanyar el campionat d’Europa en deixar fora de combat l’alemany Peter Weiland. Un èxit que el consagrava com a ambaixador internacional del règim. Sis mesos després, però, va fracassar en la defensa de la seva corona davant l’anglès Henry Cooper a l’estadi de Wembley. Una derrota que, a més de la pèrdua del títol, va posar en entredit el seu estatus com a heroi nacional encarregat de reforçar el precari patriotisme espanyol. Vázquez Montalbán se’n feia ressò en referir-se al nadador Santiago Esteva, “un nou superman nacional de recanvi, descartat Urtain per a una plaça politicoesportiva tan important” (“Las medallas y Samaranch”, a Triunfo, 1970).
El periodista barceloní va dedicar tot un article a l’anàlisi de la figura d’un boxejador que va caure sobtadament de l’escambell reservat als salvadors de la pàtria. Primer, descriu el combat contraposant la tècnica de Cooper a la força bruta d’Urtain. Tot i el seu envejable esperit de superació, l’àrbitre decideix que el púgil basc –en una condició física lamentable– no pot continuar al ring i proclama vencedor l’anglès. El duel, però, estava a l’altura de les expectatives generades, deixant en evidència els qui consideraven Urtain com un simple “producte” dels interessos polítics i econòmics.
En canvi, des del nacionalisme espanyol es deixava escapar una oportunitat per demostrar davant del món la capacitat de la política “desarrollista” per generar un campió dels pesos pesants. Per això, alguns no van dubtar a atribuir aquest fracàs a una conxorxa internacional orquestrada per la mateixa màfia que el va fer arribar al cim de la boxa europea per després deixar-lo caure. Ara Urtain havia de reconduir la seva carrera esportiva i escollir entre competir al més alt nivell, sacrificant-se amb un dur entrenament, o treure partit de la fama assolida i fer diners a costa d’adversaris de dubtosa vàlua.
Tot i que provisionalment el boxejador havia deixat de ser un ídol nacional, Vázquez Montalbán augurava que amb el pas del temps ningú es recordaria de les circumstàncies que van envoltar la seva trajectòria esportiva. Fins i tot creia que a mitjà termini, passats quinze o vint anys, tornaria a primera línia del patriotisme estatal en una mena de “revival” que substituiria els quadrilàters pels platós televisius (“Urtain, un juguete roto”, a Triunfo, 1972).
Lamentablement, l’escriptor barceloní es va equivocar en el seu presagi i la figura d’Urtain, molt malmesa per un conjunt de decisions errònies, va quedar abandonada en l’oblit fins que la seva terrible mort el va retornar a la memòria col·lectiva. Un final massa tràgic que ens hauria de fer pensar en l’arraconament que pateixen tants ídols quan deixen de ser-nos útils com a models d’èxit i reprenen el camí vers l’anonimat.