Parpellejar és un risc en un país de la immensitat del Brasil, “gigante pela propria natureza”, com diu el seu himne. I sí, seguir el seu futbol no és gens senzill. Per estar al dia, cal fer-ho amb minuciositat i estant molt a sobre de tot. Per la magnitud geogràfica del gegant sud-americà, per la tradició, història i importància de molts dels seus equips, i sobretot per la volatilitat amb què es mou el negoci al país de les faveles. Com als seus barris populars, el futbol es viu al dia i el futur és avui. I a vegades la velocitat dels esdeveniments sobrepassa el ritme recomanable per a nois que, sense una formació de vida, ni futbolística, han d’assumir responsabilitats que moltes vegades els sobrepassen.

El seu aval és el talent, però moltes vegades ni tan sols això, les facultats innates, la condició indispensable per impulsar una carrera d’alta volada, no suporta el ritme frenètic que es proposa a un futbolista. El cas de Vinicius Júnior és una caricatura d’aquesta realitat. No sé com acabarà tot plegat, si la promesa del Flamengo tindrà l’impacte que li preveu el Madrid, però d’entrada el seu dia a dia ha incorporat anomalies que no han contribuït que així sigui. És cert que el seu entorn no ha canviat, que segueix a casa, a Rio i al club que l’ha format, però el pes dels 61 milions, la seva irrupció forçada en el primer equip i el seu retrocés davant l’evidència que encara està verd no sembla el més normal per a algú, que no ho oblidem, té 17 anys, que encara mereix la innocència de jugar per plaer, pel gust de divertir-se, però a qui ja li han robat tot això.

I com Vinicius, al Brasil es multipliquen els casos de nois que acceleren les seves pulsacions tan bon punt treuen el cap en el professionalisme. Pel poc que li he vist, Douglas Luiz em sembla un migcampista fantàstic, que aclareix panorama cada vegada que la jugada ho requereix, amb comprensió del joc tot i els seus 18 anys, però veurem com paeix el seu pas al Manchester City, si Girona aconsegueix ser un marc de pau i tranquil·litat per al desenvolupament natural del seu talent. I com amb ell, la pressa, Europa, ja truca a la porta de Thiago Maia (Santos), Arthur (Grémio), Richarlison i Wendel (Fluminense)... és el dia a dia brasiler.