Viure al dia

Par­pe­lle­jar és un risc en un país de la immen­si­tat del Bra­sil, “gigante pela pro­pria natu­reza”, com diu el seu himne. I sí, seguir el seu fut­bol no és gens sen­zill. Per estar al dia, cal fer-ho amb minu­ci­o­si­tat i estant molt a sobre de tot. Per la mag­ni­tud geogràfica del gegant sud-ame­ricà, per la tra­dició, història i importància de molts dels seus equips, i sobre­tot per la vola­ti­li­tat amb què es mou el negoci al país de les fave­les. Com als seus bar­ris popu­lars, el fut­bol es viu al dia i el futur és avui. I a vega­des la velo­ci­tat dels esde­ve­ni­ments sobre­passa el ritme reco­ma­na­ble per a nois que, sense una for­mació de vida, ni fut­bolística, han d’assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats que mol­tes vega­des els sobre­pas­sen.

El seu aval és el talent, però mol­tes vega­des ni tan sols això, les facul­tats inna­tes, la con­dició indis­pen­sa­ble per impul­sar una car­rera d’alta volada, no suporta el ritme frenètic que es pro­posa a un fut­bo­lista. El cas de Vini­cius Júnior és una cari­ca­tura d’aquesta rea­li­tat. No sé com aca­barà tot ple­gat, si la pro­mesa del Fla­mengo tindrà l’impacte que li pre­veu el Madrid, però d’entrada el seu dia a dia ha incor­po­rat ano­ma­lies que no han con­tribuït que així sigui. És cert que el seu entorn no ha can­viat, que segueix a casa, a Rio i al club que l’ha for­mat, però el pes dels 61 mili­ons, la seva irrupció forçada en el pri­mer equip i el seu retrocés davant l’evidència que encara està verd no sem­bla el més nor­mal per a algú, que no ho obli­dem, té 17 anys, que encara mereix la innocència de jugar per plaer, pel gust de diver­tir-se, però a qui ja li han robat tot això.

I com Vini­cius, al Bra­sil es mul­ti­pli­quen els casos de nois que acce­le­ren les seves pul­sa­ci­ons tan bon punt tre­uen el cap en el pro­fes­si­o­na­lisme. Pel poc que li he vist, Dou­glas Luiz em sem­bla un mig­cam­pista fantàstic, que acla­reix pano­rama cada vegada que la jugada ho reque­reix, amb com­prensió del joc tot i els seus 18 anys, però veu­rem com paeix el seu pas al Manc­hes­ter City, si Girona acon­se­gueix ser un marc de pau i tran­quil·litat per al desen­vo­lu­pa­ment natu­ral del seu talent. I com amb ell, la pressa, Europa, ja truca a la porta de Thi­ago Maia (San­tos), Art­hur (Grémio), Ric­har­li­son i Wen­del (Flu­mi­nense)... és el dia a dia bra­si­ler.