L’auto­gestió torna a escena. Un juga­dor com Piqué segueix mar­cant l’agenda del club. Manca de lide­ratge, pot­ser. El cas Ney­mar, en una altra de les seves mani­fes­ta­ci­ons, ens està esgo­tant. Pot­ser la gent pensa que al sec­tor periodístic això agrada. Es diu que aques­tes coses, les dis­cus­si­ons irre­lle­vants i les dis­pu­tes sobre si és gol o no són la salsa del fut­bol, i que nosal­tres hi suquem pa com qui li agrada jogui­ne­jar al fang. A mi no. No, perquè no és seriós i sem­pre els actors que hi inter­ve­nen mos­tren una baixa qua­li­tat que espanta. Bé, segur que per molta gent tot això és l’essència de la vida, però la veri­tat és que és d’una baixa qua­li­tat cul­tu­ral i humana que espanta. Quan la pilota s’atura en el fut­bol, el que l’envolta adqui­reix una noto­ri­e­tat imme­res­cuda, perquè l’apor­tació que fa és ridícula i sovint adqui­rei­xen un pro­ta­go­nisme actors que només con­tri­bu­ei­xen a gene­rar con­flic­tes i a embo­li­car.

Les nego­ci­a­ci­ons pels con­trac­tes de juga­dors for­men part del món del fut­bol i s’entén que en l’àmbit on es pro­du­ei­xin puguin gene­rar ten­si­ons i malen­te­sos. Però hau­ria de que­dar aquí, en un àmbit força pri­vat, i que els clubs els pro­te­gis­sin com un tre­sor, per evi­tar situ­a­ci­ons com les que està vivint el Barça aquesta dar­rera set­mana.

Crec que era obli­gació del Barça lide­rar aquest nou espec­ta­cle al qual volen empènyer els Ney­mar, mal­grat que ens anunciïn alhora que estan tran­quils, però que havent-hi una clàusula de res­cissió de con­tracte un club pot aca­bar pagant-la, amb el con­sen­ti­ment del juga­dor.

En l’actu­ació dels Ney­mar, pare i fill, poc o gens se’ls pot retreure, perquè va en la seva natu­ra­lesa, però al Barça sí que se li pot exi­gir una mica més, i aquest més és evi­tar aquest mer­ca­deig i desor­dre públic, que de cop i volta sem­bla que acaba solu­ci­o­nant-se amb un mis­satge quasi de mati­nada d’un juga­dor com Piqué a qui ja agrada aquest pro­ta­go­nisme.

El Barça ha de ser el més impor­tant per a la direc­tiva. No hi ha una altre tre­sor a pro­te­gir que el club, el seu nom i la seva dig­ni­tat. L’acti­tud del juga­dor i l’arri­bada del seu pare poden ser afron­ta­des d’una altra manera pel club. El Barça ha de mar­car l’agenda i el tempo. I punt.

Pot­ser el pre­si­dent Bar­to­meu creu que amb el seu silenci ha aju­dat a no alte­rar més una situ­ació que el club con­si­dera deli­cada, però les cor­re­dis­ses del mit­jans dar­rere del man­da­tari no sem­blen adi­ents per a un club que fa qua­tre dies sig­nava un mili­o­nari con­tracte amb Raku­ten, ha pro­mo­ci­o­nat el seu nom des de Nova York i acaba d’infor­mar que el curs vinent tindrà una fac­tu­ració supe­rior als 700 mili­ons d’euros. El club sí que pot fer seure el juga­dor i el pare en una taula de nego­ci­ació i mar­car l’agenda: o et que­des i ho dius o mar­xes i fas les male­tes ara, i deixa els 222 mili­ons d’euros a la LFP. No hi ha més.

El que hem vist aquests dar­rers dies ens acosta més al que es vivia al Barça a començaments de segle que al club modern que es pretén ven­dre. El lide­ratge ha de ser inhe­rent a la pre­sidència i a un club com el Barça, i no pot ser sus­cep­ti­ble de caure en mans de l’auto­gestió dels fut­bo­lis­tes, als quals també s’ha de recla­mar res­pecte i prudència en moments com aquests.