Mig mori­bund a l’esca­li­nata de la Piazza Spagna després d’haver inge­rit via intra­ve­nosa pas­tes diver­ses amb sal­ses al·lucinògenes, diviso metra­lle­tes cus­to­di­ant l’ambai­xada espa­nyola per si m’enco­ratjo a fer una DUI amb el retrat d’en Xiri­nacs en una mà men­tre amb l’altra sus­tento una prova de l’ADN en què demos­tro que Dalí era cosí meu per part de mon pare bas­tard. El teló del meu esguard s’abaixa amb par­simònia i diviso Àtila a l’entrada de Roma esco­pint pedres a Lleó I, fins que em res­sus­cita un vene­dor ambu­lant car­re­gat amb dos pro­duc­tes autòctons: una samar­reta fari­saica de Totti i una estampa en què el Papa som­riu al cos­tat d’un colom mis­sat­ger.

Les dues Romes sus­ten­ta­des per l’indi pakis­tanès, la que fes­teja l’ara i l’aquí amb pro­me­ses imme­di­a­tes, i l’arri­mada al més enllà després d’haver vençut la història, les pren­dria amb una abraçada per inte­ri­o­rit­zar la defi­nició del que som. Així doncs, caic davant la insistència del pro­pi­e­tari dels Fran­ces­cos sobre la bon­dat dels seus arti­cles i deci­deixo com­plaure el meu fill amb la foto­gra­fia papal i la meva àvia octo­genària amb la samar­reta de Totti, i és lla­vors, en pren­dre les adqui­si­ci­ons, que el nòmada de les pla­ces afirma que pos­se­eixo els dos Papes de Roma.

Li agra­eixo la idea gratuïta per al pròxim arti­cle i, amb un somrís malèvol, li asse­nyalo un nano que salta de dos en dos les esca­les men­tre els seus pares l’esbron­quen sense con­ven­ci­ment. Lla­vors aquest qui és? Li qüesti­ono amb el posat de savi grec empat­xat de simpòsiums. El vene­dor mira el dimi­nut turista durant uns segons i es gira amb el ros­tre il·lumi­nat per dir-me, amb un anglès propi de la frase Homer, do you want a donut?, que aquell manava sobre els dos Papes. Vaig som­riure, li vaig donar les gràcies per tot i, poc després, em va sem­blar veure el nen amb la samar­reta de Messi expul­sant Àtila de Roma per recor­dar-li que només els déus tenen cabuda a la Ciu­tat Eterna.