Sana enveja dels seguidors de la natació
M’apassiona l’atletisme i m’encanta la natació. Des de l’any 2009 els dos grans esports olímpics coincideixen cada estiu organitzant un gran campionat, o bé el mundial o bé l’europeu. Els anys senars, com aquest, toca mundial. Els anys parells toca europeu. Els campionats del món d’atletisme se celebren el mateix any des del 2001, quan la Federació Internacional de Natació va modificar la periodicitat del seu mundial –l’anterior s’havia fet el 1998–. Els europeus coincideixen des del 2010, quan la Federació Europea d’Atletisme va canviar la cadència del seu campionat de cada quatre anys a cada dos anys. Abans, els campionats d’atletisme i de natació coincidien de tant en tant, especialment els europeus, però no cada any com passa des del 2009.
Aquesta coincidència de grans campionats, a més de deixar en evidència els que diuen que hi ha estius en què no hi ha activitat esportiva quan el que volen dir és que no hi ha activitat de futbol –la confusió entre l’esport i el futbol es produeix massa sovint–, fan que els aficionats podem gaudir de valent. Com passa aquests dies, en què es disputa el mundial de natació a Budapest i es prepara el mundial d’atletisme que començarà a Londres el dia 4 d’agost.
Com a més aficionat a l’atletisme que no a la natació, aquests dies, veient per la televisió les proves de natació a la piscina sempre acabo sentint certa enveja dels seguidors de la natació. En la natació les proves es disputen una rere l’altra i les podem veure íntegres. No ens perdem res. Fins i tot de l’entrega de medalles. A la piscina hi ha un únic protagonista cada vegada. Ho veiem tot.
No cal que recordi ara què passa, en canvi, en els campionats d’atletisme: curses, salts, llançaments, proves fora de l’estadi –marxa i marató–. Massa protagonistes, massa centres d’atenció. Si ets a l’estadi no ho pots seguir tot, encara que pots decidir què segueixes amb més atenció. Si ho estàs mirant per la televisió... Si ets un teleespectador estàs en mans del realitzador de torn, que segons la cultura esportiva del país fa una cosa o una altra, tot i que sempre hi ha una cosa en comú: les curses fins als 800 m les veiem sempre senceres. Les de 1.500 m, quasi sempre –sempre si són finals–. A partir d’aquí... I els grans damnificats són sempre els concursos –salts i llançaments–. Només de vegades se salva el llançament de martell si comença quan encara no es disputa cap cursa, per evitar el possible perill dels artefactes. I a sobre, el debat sobre si els comentaristes han d’avançar coses que han passat i que el realitzador encara no ha mostrat. Un guirigall. A partir del dia 4, però. Ara acabem de gaudir amb la natació.