Neymar monopolitza aquests dies de mol·lície, sequera i pretemporada no només l’actualitat blaugrana, sinó la futbolera en general. Sí, també podria ser que, més enllà del Barça, s’aprofités el parèntesi estiuenc per aprofundir en la fossa sèptica que és el cas Villar, i a reflexionar sobre el que ens diu del funcionament del futbol d’elit i dels organismes que el regeixen, però, per què enganyar-nos, llavors viuríem a The newsroom, aquell disneyworld periodístic ideal dissenyat per Aaron Sorkin, i no en l’ecosistema mediàtic realment existent, el de l’escuma, la viralitat i els incendis al Twitter. El cas és que, protagonista i fins ara golejador igualment exclusiu en la gira de pretemporada culer, no passa dia sense que es parli de Neymar. Malament, que el seu xou no deixa d’acaparar crítiques lapidàries. Les més recents, arran de l’últim capítol, o potser ja penúltim quan llegeixin aquesta columna –vivim temps líquids, volàtils i de culte a la immediatesa, recordin–, el de la topada amb Semedo. Sí, aquest jugador que per ara –i recuperacions a banda– és l’únic fitxatge del Barça, i del qual encara no ens hem après el nom. La picabaralla, acabada amb Neymar deixant l’entrenament, ha desencadenat una nova onada d’elucubracions sobre el que li passa pel cap i sobre si la margarida, un cop desfullada, apuntarà al Barça o al PSG.

Les imatges de l’enganxada també van propiciar una nova tongada de retrets al brasiler, a qui molts ja volien vendre fa mesos i a qui ara sembla que vulgui vendre tothom per pur despit, indignada com està la culerada amb el brasiler. I, parafrasejant aquell expresident ara engarjolat, a tots els indignats se’ls hauria de donar la benvinguda al món real, i recordar-los que a Neymar se’l va fitxar a cop de talonari, pràctica habitual entre els clubs d’elit però que no fa tant el disneyworld blaugrana es vantava de no fer servir perquè aquí el que regia era l’aposta pel planter. Allò de la cantera contra la cartera merengue, recorden? Potser no, perquè ja fa uns anyets que es va renunciar a aquell fet diferencial i que el Barça es reforça traient la cartera com el que més. Així ho va fer amb Neymar, perla pispada al Madrid a còpia d’allò que l’engarjolat va batejar com a “enginyeria negocial”, i així funcionen les coses quan jugues en la lliga de la cartera, amb els cracks generant tensió al seu club quan busquen canviar d’aires o l’enèsima millora contractual. No diran els que abominen del comportament de Neymar que no ho saben. I no diran que també abominarien de Verratti si fos aquest el que muntés el xou al PSG per venir al Barça, oi? En fi, que aquestes són coses que no passen, o passen molt menys, amb jugadors cuinats a casa, del tipus Messi o Iniesta, però són el pa nostre de cada dia amb cracks de talonari com Neymar o CR7. Per cert, mirin al Bernabéu: Zidane acaba de dir que podria ser que no tota la BBC seguís, perquè encara queda més d’un mes perquè es tanqui el mercat, que tot ho pot, i no ha passat res. Aquí estàvem molt mal acostumats. Al Madrid, en canvi, ja estan molt més fets a les conseqüències de comportar-se com el Madrid.