Comencem?

Un Barça-Madrid sem­pre és un Barça-Madrid. Perquè sem­pre hi ha mili­ons d’ulls que el miren, encara que en directe siguin els ulls dels més pri­vi­le­gi­ats de Miami i no siguem encara ni al mes d’agost. I sem­pre val més gua­nyar-lo, sobre­tot perquè si el que l’hagués per­dut fos el Barça la sang blau­grana ja esta­ria arri­bant al riu de les lamen­ta­ci­ons tre­men­dis­tes. Ja hi havia una mica aquesta sen­sació abans d’aga­far l’avió cap a Nova York fa deu dies, quan poca gent pen­sava que l’equip d’Ernesto Val­verde pogués tor­nar de les amèriques havent gua­nyat el campió i el sub­campió de la Cham­pi­ons i l’equip que fins ara (ahir a la tarda) ha fet el fit­xatge més car de l’estiu: Lukaku, que ha anat al Manc­hes­ter Uni­ted per entre 80 i 85 mili­ons men­tre Mou­rinho el cínic es queixa que els altres clubs paguen mili­o­na­des per mit­ja­nies. Aquest Barça incom­plet pel que fa a la nòmina de juga­dors que començaran la tem­po­rada ha emès uns símpto­mes fut­bolístics espe­rançadors. No per nous, sinó per cone­guts. Perquè ha fet córrer la pilota més que les cames. Perquè ha estat més ben posat sobre el camp. Perquè pas­sar-se la pilota més que con­duir-la ajuda a estar més orde­nat tant per ata­car com per pres­si­o­nar quan es perd la pilota. Perquè en aquest hàbitat no és estrany que els que s’hi hagin sen­tit més còmodes hagin estat joves com Aleñá o Sam­per i vete­rans com Ini­esta i Bus­quets. I perquè Messi s’activa molt més bé amb el cen­tre de gra­ve­tat de l’equip en el mig del camp que des­viat sobre el tri­dent.

El nou tècnic blau­grana no és que hagi gua­nyat un títol nou (aquesta Inter­na­ti­o­nal Cham­pi­ons Cup esti­uenca), sinó que s’ha gua­nyat una cosa molt més impor­tant, una certa tran­quil·litat per pre­pa­rar el seu equip per a uns rep­tes gegan­tins que l’espe­ren. I falta que li fa, perquè l’ambi­ent, sobre­tot amb l’afer Ney­mar com està, no és el millor esce­nari per donar forma al que ha de ser el nou equip de Messi. No només la pla­ni­fi­cació de fit­xat­ges s’ha que­dat a les bece­ro­les amb l’arri­bada única­ment de Semedo i del recu­pe­rat Deu­lo­feu, sinó que ara s’està reo­ri­en­tant per com­pen­sar la sor­tida de Ney­mar després que el seu pare passi per les ofi­ci­nes a cobrar la prima de fit­xatge acor­dada i el juga­dor hi dipo­siti la clàusula per anar-se’n a París perquè el seu pare en cobri una altra. Sem­bla aca­bada l’hora de les incer­te­ses i arri­bada l’hora de la veri­tat.

S’han aca­bat les apa­ren­ces de la gira comer­cial i toca afron­tar la tem­po­rada real. Què es fa amb els 222 mili­ons de Ney­mar? És l’hora de veure si aquests diners s’inver­tei­xen a enfor­tir una idea de fut­bol o es gas­ten per gas­tar. Si es fa amb idea fut­bolística i estratègica o perquè sí. Si es fan ope­ra­ci­ons de club gran o si s’actua com un club acom­ple­xat. A par­tir de la sor­tida de Ney­mar, només se m’acu­dei­xen dues ope­ra­ci­ons de pri­mera mag­ni­tud. Una, que l’inter­canvi de cro­mos amb el PSG acabi amb Ver­ratti al Barça, fent valer la carta dels impos­tos que es vol estal­viar el club qatarià. I l’altra, ves­tir de blau­grana l’estre­lla emer­gent més cobe­jada del mer­cat (i pel màxim rival), el jove Mbappé. Les altres llis­tes que cor­ren pels mit­jans (Pau­linho, Cou­tinho, Matuidi, Di María, Rabiot, etc.) són això, llis­tes en què costa de veure una con­nexió amb una idea fut­bolística i amb una volun­tat de gran­desa de club. Tant de bo siguin mani­o­bres de dis­tracció per enco­brir una ope­ració de pri­mera mag­ni­tud fut­bolística. La feina que ha fet fins ara Val­verde –com a tècnic però també com a home de club– també mereix una cor­res­pondència dels direc­tius a l’altura de les cir­cumstàncies. Comen­cem?