I així fa més mal. Gràcies!
El Barça de Hansi Flick està fet del material amb què el Barça ha construït la seva llegenda: jugar bé per guanyar. I d’alguna cosa més: de factors mentals, futbolístics i físics que exigeix el futbol actual. Un equipàs, un campió en potència. Si l’Atlético de Madrid, després de tres enfrontaments, pot ser una unitat de mesura de l’evolució d’aquest Barça, la remuntada d’ahir és un compendi del que ja és i del que pot arribar a ser. Només jugant bé a futbol no hauria guanyat el partit d’ahir. Amb un 2-0 en contra als dos terços de partit, els blaugrana es van rebel·lar i van escriure una pàgina memorable. Un 2-4 ple de futbol, d’ambició, de compromís, de resiliència i de talent individual i col·lectiu desbordant.
Cada partit del Barça contra l’Atlético de Madrid és un món. Tots s’assemblen i tots són diferents. I no se sap mai com acabaran. Perquè són competits del primer a l’últim minut, en cada jugada, en cada toc de pilota. Un control ben fet pot ser gol i, alhora, si no és prou fi pot ser l’origen d’un gol a l’altra porteria. A vegades es juga en dos pams de terreny i tot sembla encallat, i de sobte un desplegament a la velocitat de la llum encén el partit. La primera part d’ahir, amb matisos, l’hem vist moltes vegades. El Barça, dedicant-se a la posada en escena, i l'Atlético, deixant-lo parar taula. Els matisos respecte a altres enfrontaments són rellevants. L’equip de Flick, després dels tres primers minuts de presentació, va agafar la pilota i va atacar de molt bona manera la barrera defensiva dels locals, que solen estar molt còmodes en els últims 25 metres de camp perquè són especialistes a fer que no passi res. Però aquest Barça sap fer que passin coses encara que davant hi hagi un dels millors equips defensius d’Europa. Atacant amb paciència, però també de manera incisiva. Semblava impossible, però el Barça trobava passadissos per combinar entre el manyoc defensiu rival. I no només per habilitat individual de passadors com Cubarsí i dribladors com Lamine Yamal. També per la mobilitat i l’habilitat en espais reduïts d’Olmo i la visió perifèrica de Pedri. El Barça va amenaçar molt aviat. Però no era una amenaça, era la clau del partit. En el minut 5, una magnífica combinació va deixar Lamine amb temps i espai dins l’àrea per sentenciar Oblak. La pilota va sortir, increïblement, fregant el pal, i va obrir el cel a l’Atlético, que hauria tingut una muntanya de partit si hagués hagut de ser propositiu amb la pilota i, alhora, no deixar espais al Barça. L’ocasió de Lamine no va ser gol i el Barça va haver de continuar remant. I ho va continuar fent bé. El gol semblava qüestió de temps. Era tan clar que fins i tot Simeone se’n va adonar i va ordenar als seus jugadors sortir de la cova, encara que fos a batzegades. El Barça també va saber respondre a la nova situació. No va permetre ocasions clares, però va viure més allunyat d’Oblak, i el partit, més que obrir-se, es va equilibrar. Si el Barça va notar alguna cosa, va ser menys presència de Pedri, sobretot respecte a l’última vintena de partits. I un domini amb poc Pedri és menys domini. Tot i això, la segona ocasió clara va tornar a ser per al Barça, però Lewandowski també va enviar la pilota fregant el travesser. En un partit de centímetres com són tots contra l’Atlético, el Barça el va deixar escapar viu dues vegades. Massa. Perquè, a més, contra l’Atlético pots tenir el domini però no vol dir que tinguis el control. Ho vam veure un minut després. Pilota llarga d’Oblak i, en tres tocs més, gol de Julián Álvarez, un jugador que si a l’Atlético (com arreu on ha estat) fa gols, al Barça s’inflaria. Però aquesta seria una altra història. Faltava tota una segona part i mig món de partit per decidir.
Mig món dona per a molt. Sobretot per a aquest Barça. Insistir i insistir i acabar rebent una altra garrotada com el gol de Sorloth hauria deixat KO qualsevol. No el Barça de Flick, que també va intervenir amb els canvis perquè el teló del partit no caigués abans d’hora. Faltava el moment estel·lar: els quatre gols blaugrana. Hi ha vegades que també toca parlar de justícia. La remuntada va fer justícia. I va castigar la gasiveria i l’oportunisme de l’estil Simeone. Per fi. Gràcies!
