Barcelona 92: la competició identitària
L’organització dels Jocs del 92 va posar de manifest la tensió existent entre el sentiment identitari espanyol i el català. Pocs dies després de l’elecció de Barcelona com a seu olímpica, un representant de l’Estat va recordar que el 1992 també es commemorarien els cinc-cents anys de la conquesta de Granada, una fita decisiva per a la unitat d’Espanya. La xiulada al rei Joan Carles durant la inauguració de l’Estadi Olímpic el setembre del 1989, atribuïda a l’independentisme català, provocà una forta reacció patriòtica a la resta de l’Estat. Dos anys més tard, la pressió dels grups d’extrema dreta aconseguí que l’Ajuntament de Valladolid retirés a l’alcalde de Barcelona la invitació per fer el pregó de les festes.
La reivindicació d’un comitè olímpic català originà una nova polèmica. El periodista Manuel Vázquez Montalbán, lluny de pronunciar-se a favor de la causa espanyola o catalana, aprofità aquest conflicte per demanar la supressió de qualsevol expressió patriòtica durant els Jocs, fossin els comitès organitzadors, les banderes o els himnes (“En torno al patriotismo”, a Interviú, 1990).
Al final, el president del COI va donar suport a la creació d’aquest organisme olímpic, una nova institució, juntament amb la història, la llengua, el dret i la cuina, que servia per justificar la dimensió nacional de Catalunya. Fins i tot, el paper del catalanisme als Jocs es va delimitar en una reunió entre els tres catalans –Samaranch, Ferrer Salat i Miró Ardèvol– responsables màxims de la seva organització. L’escriptor barceloní, contrari a la politització de l’olimpisme, va recórrer a la ironia per qualificar aquesta trobada al més alt nivell com la inauguració d’un nou “ordre olímpic” (“Nuevo orden olímpico”, a El País, 1992).
Jordi Pujol, el president de la Generalitat, no es va conformar a subvencionar el projecte olímpic. Va negociar amb l’Estat la quota de visibilitat catalana durant uns actes que tindrien una audiència de milers de milions de persones arreu del planeta. Tanmateix, tres mesos abans de la inauguració, Montalbán advertia que la generositat del govern espanyol no representava cap avenç per a un nacionalisme català més preocupat per l’economia que no pas per la política (“Pasar por el aro olímpico”, a Interviú, 1992).
Aparentment els polítics catalans havien aconseguit el seu objectiu i els Jocs van tenir un marcat caire català. Així i tot, Vázquez Montalbán insistia en la dificultat per mantenir aquest protagonisme autonòmic “quan els atletes olímpics hagin tornat a casa i els espanyols ens quedem una altra vegada sols, cara a cara, memòria a memòria”. Tanmateix, la prova de foc va arribar amb la cerimònia inaugural. La necessitat de conjugar les expressions del patriotisme català i espanyol, tot evitant les intervencions hostils dels grups radicals independentistes, va obligar a un exercici de càlcul finalment molt ben resolt entre la Generalitat de Catalunya i el cap de l’Estat (“Medido y bien medido”, a Interviú, 1992).
Montalbán criticà l’estratègia dels mitjans estatals, consistent a diluir el paper dels catalans en els Jocs de Barcelona. Una obsessió anticatalana que va assolir la seva màxima expressió quan un diari esportiu madrileny va ignorar en la seva portada l’acte d’inauguració. També va sorprendre la discreta presència del president espanyol durant la celebració dels Jocs. Felipe González es trobava en una situació força incòmoda, ja que el seu excessiu protagonisme hauria estat criticat pels partidaris de l’Ajuntament, de la Generalitat o de la monarquia (“Felipe, el ausente”, a Interviú, 1992).
A més, la seva prudència ajudava, d’una banda, a reforçar l’esperit català de l’esdeveniment, defensat pel mateix Samaranch, i d’altra, a esquivar l’acusació d’ordir una operació contrària a la unitat d’Espanya (“Samaranch y la negritud”, a Interviú, 1992). El suport del president del COI a la catalanització dels Jocs es va esvair sobtadament un cop finalitzats. Les seves declaracions en què afirmava que els esportistes catalans reforçaven millor la seva identitat dins l’equip olímpic espanyol deixava sense arguments els membres del Comitè Olímpic Català (“El irresistible encanto de Samaranch”, a El País, 1992).
Els periodistes internacionals es mostraven sorpresos davant el patriotisme català dels Jocs i preguntaven a l’escriptor barceloní com era possible la irrupció “sobtada” d’aquest nacionalisme. Vázquez Montalbán responia al·ludint a les arrels medievals d’aquesta identitat nacional i afegia que l’Olimpíada simplement constituïa una oportunitat per donar a conèixer aquesta realitat al món sencer (“El loro y los Juegos Olímpicos”, a Profil, 1992).