De la posada en escena del Barça als Estats Units, m’ha agradat la recuperació d’un manament de capçalera de l’estil blaugrana caigut en l’oblit els últims anys, aquell que diu que els jugadors han de córrer, sí, però que molt més que ells ho ha de fer la pilota. També ha estat satisfactori veure l’equip fer pressió alta, no tant per la quantitat de pilotes recuperades com per la qualitat de la declaració d’intencions: junts i a totes. I no és menor la constatació que, per més que incompliria les expectatives tancar el mercat amb l’única incorporació de Semedo i el retorn de Deulofeu, la idea de Valverde –tan dibuixada com eclipsada durant la gira– té bastant més a veure amb optimitzar al màxim les peces que ja té que no pas amb encaixar-ne de noves. Per més que el Barça hagi involucionat en l’últim trienni i ara perdi una pota del trident, l’equip continua tenint en cinc posicions alguns dels millors especialistes del món. Porter, central, migcampista de toc, davanter centre i Messi, el lideratge i la dependència del qual només serà un problema quan no hi sigui, no abans. Parlo avui de futbol i només de futbol perquè haurà de ser al camp on el Barça contesti la marxa de Neymar, que sembla també futbolística –a més d’econòmica, és clar– però que admet un parell de lectures ben polítiques que, lluny del que passa quan es tracta de xiulades o banderes, ara sembla que no calgui relacionar. A mitjà termini, París podria ser la coartada que dugués Neymar al Madrid, amb l’escala francesa evitant que sigui directament el club blanc qui injecti a l’economia blaugrana la dosi més potent mai vista. Però més a la curta, el poder de Qatar que també encarna el xeic del PSG vol enviar el missatge perniciós que, acabada de girar l’esquena als petrodòlars, el Barça ja pateix la immediata conseqüència de la pèrdua d’una de les seves figures. Contra aquest “mira què us passa per anar pel món amb valors”, retorn als orígens i fermesa en les conviccions. Futbol que faci fals el missatge i certa la resposta.