Cristiano Ronaldo fa un desplegament d’arrogància en la seva compareixença davant la jutgessa que instrueix el cas per possible delicte. No li costa gaire. Com a resum, dues frases. Una davant la magistrada: “Si soc aquí és només perquè soc Cristiano Ronaldo.” I una a Instagram: “El que incomoda a les persones és la meva brillantor; els insectes només ataquen les llums que brillen.” Tot i que no soc més que un insecte encara encegat per la seva brillantor, m’atreviria a dir-li que vagi amb compte. Els insectes li rellisquem, ja ho sé. Però un jutge és un jutge. O hauria de ser-ho. El fet és que Cristiano Ronaldo no admet ni el fet ni la voluntat de voler defraudar a Hisenda ni té cap intenció d’intentar tancar l’afer amb un pacte. Tot i les proves aparents que hi ha. Una tàctica molt diferent de les de la immensa majoria de futbolistes que s’han trobat en casos similars (no cal ni citar Messi) i de menys quantia.

Probablement ell i els seus advocats deuen confiar molt en el que precisament retreien a la jutgessa. Que per ser qui és i per jugar en el club en què juga no li passarà res. Això, que seria inadmissible en qualsevol país civilitzat, a Espanya hi ha fonaments per creure en el tracte de favor. Ja va costar que s’obrís el cas, el mateix ministre d’Hisenda l’ha tractat amb més respecte que a altres, mediàticament no hi ha color entre l’exposició del portuguès i la que ha tingut Messi, etc. Si la primera reacció de Cristiano va ser dir que ja no tornaria més a Espanya i ara s’ha presentat amb aquesta arrogància al jutjat, no descartem res.

Ángel María Villar surt de la presó de Soto del Real, encantat de les bellíssimes persones que ha trobat al mòdul 1 els dies que hi ha estat. La percepció que Villar té de la realitat és tan peculiar com la que tenim alguns de la justícia espanyola.