Josep Maria Bartomeu i la seva junta directiva estan molt enfadats. Especialment, imaginem, els vicepresidents Jordi Cardoner i Jordi Mestre, que van parlar abans d’hora i han quedat retratats. Un cop més. En descàrrec seu, és cert que es feia difícil imaginar que algú perdés el cap i pagués 222 milions d’euros (més fitxa, comissions, primes, etc.), però en aquest moment de la pel·lícula es fa evident que el descontrol institucional que ha acompanyat tot el procés aconsella la revisió de certs protocols interns. Es fa estrany observar com els dirigents del Barcelona han estat els únics que no han estat capaços de fer una lectura real dels esdeveniments, la qual cosa els ha fet anar tard i malament.

El president, doncs, està molt enfadat. I ha mostrat les urpes: ha dit que vol els diners del PSG sense cap negociació i que denunciarà l’operació a la UEFA per allò del fair-play financer. No sabem ben bé si Nasser al-Khelaifi, propietari i president del club francès, està gaire preocupat. De fet, no ho sembla gaire, ni ara ni quan el Barça va provar de fitxar Marco Verratti demanant al futbolista que fes un gest per provocar la seva sortida del PSG. El guió de la relació Barça-Qatar és extraordinàriament dur per als blaugrana. El model Rosell, agafat de la mà amb Neymar i els qatarians, ha acabat fonent-ho tot: l’expresident, Neymar, el contracte i, sobretot, la imatge del Barcelona, condemnat per primera vegada en la seva història. Tot per terra. Diners a canvi de vergonya.

Dit això, i per molt que Bartomeu estigui enfadat, la situació obliga a no equivocar-se perquè l’error, ara, podria endur-se’l a ell. 222 milions són molts, però en el context actual no són tants. Tots els clubs saben que el Barça té la bossa plena i necessita fitxar i, per tant, estan esperant per fer l’agost, mai millor dit. Qui valia 50, ara en val 100, i qui en valia 100, ja 200. Així que el club ha de treballar amb el cap fred sense descartar cap escenari, fins i tot el de la negociació amb el mateix PSG per tancar el cas Neymar i, si cal, per obrir-ne d’altres que puguin afavorir els interessos blaugrana. En la història del Barça –i de tots els grans clubs– hi ha pagaments de clàusules ben notòries i compres de futbolistes amb nocturnitat i traïdoria, així que l’orgull, ara, només serveix per perjudicar les conveniències de l’entitat. Per tant, intel·ligència i, sobretot, futbol.

És l’hora que la pilota se situï al centre del debat. Un dia més: qui mana? Qui defensa la idea? I de quina idea estem parlant? Qui decideix què fer amb aquests diners? Josep Maria Bartomeu? Jordi Mestre? Albert Soler? Pep Segura? Robert Fernández? Ernesto Valverde? Tots? La meitat? Alguns? En fi, a qui li toqui decidir què hem de veure aquest any al Camp Nou, que analitzin i actuïn. Toca Coutinho per substituir Neymar, peça per peça, i crear un nou trident? Cal Dembélé, també –els deulofeuistes ja estem patint!–? Mbappé és prioritari? O és el moment de tornar a focalitzar en el centre del camp i, per tant, d’atacar Verratti? O altres migcampistes que fitxin per ser titularíssims? És l’hora del futbol. Messi –que prefereix els diners al camp que al banc– necessita companys per liderar un equip campió. Està atent. El barcelonisme sencer està atent.