“El futbol no té memòria.” Desconec de qui és l’autoria d’aquesta sentència, ni quan la va dir per primer cop, però el cert és que ho va encertar de ple.

El futbol és sobretot avui, una mica de demà, i molt poc d’ahir. Patim una amnèsia selectiva capaç de fer oblidar ràpidament el que ha passat fa ben poc. Fem creu i ratlla amb molta facilitat. Les opinions es capgiren com un mitjó. El que ahir era blanc, avui és negre. El gris, amb prou feines sabem el que és. No hi ha terme mitjà.

Un equip ja pot haver fet una gran temporada que si a la següent els resultats no comencen sent bons, ningú es recorda del que va fer fa uns mesos.

O al revés. Acabes un curs amb l’aigua al coll i amb el descens a tocar i tot seguit fas un inici esperançador de campionat, i totes les errades i les males decisions preses l’any anterior queden automàticament amagades en un calaix i, sovint, no en prenem nota. No n’aprenem.

I el que val per a un equip, val també per a un entrenador o per a un jugador. Manen els resultats, els números, les estadístiques, i si aquestes no et són favorables pots passar en un tres i no res de ser un heroi a convertir-te en l’ase dels cops. De ser l’ídol a l’objectiu principal de les crítiques.

Per contra, si les coses et van bé, totes et ponen. Ningú recorda el que va costar el teu fitxatge ni els diners que guanyes per temporada. Aquestes xifres astronòmiques, cada cop més freqüents per desgràcia en el futbol professional, ens haurien de fer remoure els budells i fer-nos caure la cara de vergonya tant sí com no, i no només quan el beneficiari ens fa la sensació que no ho mereix en funció de la seva actitud o el seu rendiment al terreny de joc.

I és que els futbolistes, normalment, no fitxen per un equip només perquè senten els seus colors o perquè de petits ja somiaven a jugar-hi, com així ens expliquen en les presentacions. El més habitual és que fitxin per diners i perquè el projecte esportiu els atrau, i quan canvien de samarreta acostuma a ser per les mateixes raons.

En el futbol tot és massa efímer i molt sovint, poc reflexiu. S’actua a cop de sentiments, de forma passional. I és cert que de sentiments i passió ja està bé que n’hi hagi. El futbol també és això. Però caldria també més capacitat de reflexió, de tenir criteri propi i, posats a demanar, una mica més de memòria i, en alguns casos, de paciència.

Memòria i paciència perquè quan s’ha de construir o tirar endavant un projecte tinguem clar el que s’ha fet bé per seguir aplicant-ho, i el que s’ha fet malament per no tornar-ho a repetir.